Pedagogia necessària sobre la dependència

La lluita per l’adequació dels transports i dels edificis públics per a les persones amb diversitat funcional ha estat constant. La de millorar la vida d’aquestes persones també. Mentre podem caminar amb normalitat no valorem els avantatges de la mobilitat sense restriccions, però quan, per un accident, el nostre cos roman ancorat en una cadira de rodes enfrontem la vida d’una altra manera. I, tot sigui dit, no gens fàcil. I això és el que li ha passat a la mare de l'Amanda mentre netejava. La filla s’adreça a una oficina de vida independent per informar-se sobre com sol·licitar els ajuts per a la dependència. Allà es trobarà el Benito, un home en cadira de rodes, voluntari de l’organització per ajudar els afectats.

La valenciana Núria Vizcarro és molt conscient de la problemàtica de les persones amb diversitat funcional, però també de les necessitats dels assistents que els ajuden en les seves vides i encara més de la ignorància supina de la major part de la població sobre les peculiaritats de tot plegat. I és així que l'autora es proposa omplir aquest buit amb una obra de teatre juganera que té quelcom de pedagogia necessària tot facilitant informacions molt precises, com el decàleg de les microagressions que passen desapercebudes però que poden ferir les persones malaltes.

Diríem que l’obra assoleix el seu objectiu didàctic amb una estructura dramàtica entre la classe magistral i la conferència, que facilita l’accés a la funció a les persones sordes o cegues, ja sigui amb un actor que explica la història amb la llengua de signes ja sigui amb l’audiodescripció de què hi passa o passarà que fa una secretària/assistent i actriu. A la fi, doncs, una funció amb diversos llenguatges amb una mínima però entranyable història humana molt ben dirigida per Carmen Marfà. Una proposta d’interès més humà que teatral per a tots els públics i que és molt adequada per als joves que conformaran les maneres del futur a la societat.