Ramon Madaula i Jordi Boixaderas: “Totes les amistats tenen aspreses”

BarcelonaRamon Madaula (Sabadell, 1962) i Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) comparteixen ciutat natal, ofici i generació. Intèrprets de llarguíssima trajectòria, la feina els ha unit en diverses ocasions, com ara en la versió catalana d'Un déu salvatge (2010) o en la popularíssima sèrie de TV3 Ventdelplà (2005). Aquesta tardor, per primera vegada, pugen junts i sols a l'escenari del Teatre Poliorama per representar Els bons, una comèdia escrita per Madaula –que la darrera dècada ha conreat la seva faceta com a dramaturg– i dirigida per Paco Mir. L'espectacle contraposa dos amics, les seves bondats i les seves maldats, en un context peculiar: la representació dels Pastorets del poble. Els bons s'estrena el 10 de setembre i arriba després de voltar, amb èxit, per desenes de teatres d'arreu de Catalunya.

És un espectacle sobre la bondat?

— Ramon Madaula: Hi ha una frase a les primeres notes que diu que la bondat és un desavantatge per a l’èxit. Jo em considero una persona bona, però amb els anys m’he anat corsecant, m’he tornat cínic, desconfiat. Quan ets bo o innocent et creus moltes coses, però llavors la vida et passa per sobre, et deceps i veus que la bondat no et serveix professionalment. Al contrari, a vegades és un obstacle. D’aquí neix aquesta història de dos homes bons, que d’adolescents eren purs i la vida els ha anat corsecant fins a arribar a trair-se. 

Tu també ho veus així, Jordi?

— Jordi Boixaderas: En general, no. Penso que un cert tipus de grandesa de cor és útil per a la vida. Però també és arriscat. He conegut gent amb molt èxit que confia. De tant en tant hi ha algú que te la fot, però en general s’ha de confiar en la gent. És veritat que a la vida comences sent més innocent del que et vas fent amb el temps, tampoc es pot anar amb el lliri a la mà. 

Però si us mirem des de fora, tots dos sou homes d’èxit en l’escena teatral i audiovisual catalana. Com ho hem d’interpretar això?

— R.M.: Tu ens consideres dos homes d’èxit, jo considero que hem aconseguit surar, que ja és molt. No considero que m’hagi traït mai, ni que hagi traït ningú per arribar fins aquí. Però si en algun moment m’hagués comportat d’una manera menys clara, potser m’hauria anat millor. Sempre tens la fe que si fas les coses ben fetes, ja et trucaran, però de vegades no és així. T’has de saber vendre, has de ser una mica oportunista. 

Els protagonistes són dos amics que de joves feien junts els Pastorets. Com us vau conèixer vosaltres?

— J.B.: Mai hem fet els Pastorets, però els vam veure de petits. Tenim el mateix Satanàs de referència; de fet, el recordem i li dediquem moltes funcions. El Ramon i jo ens vam conèixer en l’intent de fer una companyia municipal a Sabadell. Després hem coincidit al llarg del temps. 

— R.M.: Sí, va ser una pretensió de fer una companyia professional que no va reeixir, als anys 80. Hi havia la Rosa Renom, l’Anna Güell. 

Els protagonistes són amics. Com us ha canviat amb el temps la mirada sobre l’amistat?

— R.M.: Per a mi l’amistat és una assignatura pendent. Em costa fer amics i mantenir-los. Tinc molt bons coneguts, però l’amistat és un tema que no gestiono massa bé. I com més anys passa, pitjor. La família m’absorbeix, m’he quedat molt tancat en l’àmbit familiar. A l’espectacle, els dos personatges són per a l’altre l’únic amic que tenen perquè la gent que conec té molt pocs amics.

— J:B.: A ells dos els passa allò que s’estableix un rol d’entrada, per la situació en què es van conèixer, i d’alguna manera els persegueix. Al cap d’uns anys, quan es punxen una mica, un li diu a l’altre que està tip que el consideri el seu germà petit.

— R.M.: Al final, totes les amistats tenen aspreses. Ells van amb la motxilla molt carregada i ho van traient tot.

Heu d’interpretar dos personatges que transiten per les seves maldats. Com ho heu treballat?

— J.B.: Hi ha el tòpic que per treure un personatge has de tirar dels teus impulsos primigenis, de la teva memòria sensorial i de tu mateix. Però la nostra feina consisteix en fer alguna cosa magnètica i versemblant, i pots arribar-hi per 50 camins diferents. Hi ha aquella història que diu que Dustin Hoffman li va dir a Laurence Olivier: “Per fer aquest personatge m’he hagut d’emborratxar”. I l’altre li diu: “No, home, fingeix-ho”. He conegut grans actors i actrius que fingeixen i d’altres que s’han passat mig any ficant-se al paper orgànicament. 

Però no és més limitant, si la feina que fas depèn del que has viscut?

— J.B.: Hi ha el perill de perdre el control. Com a recurs, intentar treure de dins alguna cosa que et preocupa, t’amoïna o et diverteix pot servir, però mai has de perdre la distància entre tu i la feina que estàs fent. Si no, és una estafa, perquè la gent no ve a veure el teu vòmit, ve a veure com has estat treballant, provant, equivocant-te fins a trobar la justa mesura i el sentit estètic de les coses. 

— R.M.: Cada vegada confio més en el que et provoca l’altre actor a l’escenari. És una feina que no fem sols. Es tracta de tirar bé la pilota i que te la tornin bé. Si no, la pilota cau, l’ofici és onanista i no té gens d'interès. 

Jordi, hi va haver una època que et vas retirar dels escenaris. Ara hi has tornat. Per què?

— J.B.: El teatre va desaparèixer totalment de la meva vida per necessitat, i amb el temps he vist que vaig fer bé. Sentia que no m’agradava com ho feia, que em repetia i m’avorria a mi mateix. En teatre, si no tens una mica d’energia primigènia d’anar a suar la cansalada, és molt difícil sortir-ne. I si després no funciona, la sensació és molt desagradable. Se’m feia una muntanya. 

Ramon, tu també ho vius així?

— R.M.: A mi em pesa sobretot la responsabilitat com a dramaturg. Saber que hi ha uns productors i uns actors que han confiat en un producte, que han posat diners de la seva butxaca i que han de sortir els números. Tot això no és fàcil.

Què t’ha tornat la il·lusió, Jordi?

— J.B.: El repte d’intentar aprofundir en la tècnica. A l’hora d’agafar projectes, aquesta és una condició: que el text estigui bé. En aquest cas, vaig dir que sí perquè el Ramon em va dir que seríem ell i jo fent comèdia, que ho faríem amb Guerrilla Produccions, que són collonuts, i que faríem funcions per Catalunya, que potser no aniríem ni a Barcelona. 

— R.M.: Estrenar a Barcelona impressiona molt, a vegades és ficar-te a la boca del llop.