Mark Rosenblatt: "Sé que Roald Dahl odiaria algú com jo"

BarcelonaGegant, de Mark Rosenblatt, ha sigut la sensació de la temporada al teatre anglès. Es va estrenar la tardor passada al Royal Court Theatre i aquesta primavera ja es va reprogramar en una sala comercial del West End, el Harold Pinter Theatre, i ha obtingut tres premis Olivier. L’obra —cosa insòlita— està en cartell a Londres i al Teatre Romea de Barcelona, en la segona producció de l’espectacle. Tot plegat es deu a l’ull clínic de Josep Maria Pou, que la va veure i en va sortir entusiasmat. L’actor hi interpreta l’escriptor Roald Dahl en un moment crític: convertit en el gran autor anglosaxó de literatura juvenil, quan està a punt de publicar Les bruixes, el 1983, és acusat d’antisemitisme per un article que conté afirmacions com: "Mai abans en la història de l'home una raça havia passat tan ràpidament de ser víctima llastimosa a una assassina bàrbara". Gegant arriba al Festival Grec (fins al 3 d’agost) en plena guerra al Pròxim Orient. L'autor ha assistit a l'estrena.

Gegant és la primera obra de teatre que escriu i hi aborda un debat molt candent avui, sobre Israel i l’antisemitisme. Per què escull aquest tema?

— El 2018 el Partit Laborista del Regne Unit va ser investigat formalment per antisemitisme i, quan van anar apareixent les proves, em van sorprendre molt les converses on la gent del partit parlava d'Israel i Palestina amb un llenguatge antisemita. Vaig pensar que seria interessant dramatitzar-ho i llavors vaig recordar que Roald Dahl, les històries del qual adorava quan era petit, també va ser acusat d’antisemitisme. Vaig trobar que havia escrit un article que em va semblar un mirall perfecte del que estava passant.

Roald Dahl connecta amb Jeremy Corbyn?

— Suposo que sí, amb el Partit Laborista d’aquell moment. Em semblava una situació humana interessant, també, explicar la vida privada d'un escriptor famós 40 anys després, amb una certa distància i objectivitat. Però al principi no havia d’escriure l’obra.

I què va passar?

— Vaig presentar la idea a Nick Hytner, un director i productor molt famós, que dirigeix el seu propi teatre [el London Theatre] i amb qui havia treballat quan dirigia el Teatre Nacional, i em va dir: "Per què no l'escrius tu mateix?" Ja havia fet guions de cinema, però no esperava ser dramaturg.

Què és el que el va ofendre d’aquelles converses privades dins el Partit Laborista?

— Que en l'arrel, d’una forma constitutiva, en diversos nivells dins del partit, hi havia hagut casos o bé d'abús dels diputats per part de membres del partit o bé de debats en què es va creuar la línia del desafiament a algú per les seves opinions i bàsicament es va acusar la gent per uns estereotips antisemites gairebé medievals. Per exemple, coses com qüestionar la lleialtat d'un diputat britànic que és jueu perquè defensaven algunes accions d’Israel. Hi ha l’estereotip que si ets jueu, no ets totalment lleial a Anglaterra perquè també has de ser lleial a Israel, cosa que no és necessàriament veritat, perquè molts jueus no s'identifiquen amb Israel. La idea que un jueu no és de fiar és un prejudici terrible. Hi havia moltes coses així que em van semblar molt impactants.

Un parell d’anys després van suspendre Corbyn i va semblar que tot plegat havia estat una maniobra interna del sector de Blair.

— El Partit Laborista de Corbyn va ampliar la base i va acollir veus més radicals, i algunes d'aquestes veus se centraven en Israel. No dic que tot sigui antisemita; hi ha molta gent que critica Israel i que no són antisemites. En una democràcia has de poder desafiar la política internacional i els altres països, però crec que travesses la línia quan creus que tots els jueus tenen la mateixa mentalitat, quan els acuses de ser tots proisraelians, covards, deslleials, o quan dius que manipulen el procés democràtic britànic o treballen per a un altre país. Totes aquestes coses estan connectades amb una cosa molt més profunda i enganyosa, que fins i tot precedeix l’existència de l’estat d’Israel. La idea del jueu deshonest, i aquestes coses terribles s'han utilitzat durant centenars d'anys per crear un enemic.

Vostè és jueu. Això és important a l'hora d'escriure l'obra.

— Sí, perquè la idea que jo, d’alguna manera, pogués no ser vist com a anglès pel fet de ser jueu la vaig trobar molt xocant perquè jo soc anglès. És personal però l’obra aporta molts punts de vista diferents que són vàlids.

Va témer que l’obra fos cancel·lada arran dels fets del 7 d’octubre del 2023 i tot el que va venir després?

— El Royal Court va acceptar produir l’obra el 5 d'octubre del 2023. La por era que el teatre pensés que potser era massa polèmica, però la van mantenir. L’estrena va ser el 26 de setembre del 2024, exactament quan Israel va entrar al Líban [l’obra parla de la Guerra del Líban del 1982, quan hi va haver les matances de Sabra i Shatila]. A la preestrena estàvem preocupats per si hi havia protestes però va passar el contrari. L’obra intenta presentar de forma equilibrada i amb força arguments de diferents bandes, així que, sigui quin sigui el teu punt de vista, hi apareix. La gent no se sent agredida; pots sentir incomoditat però estàs inclòs en el debat.

Roald Dahl era un personatge atractiu d’escriure, perquè era particular. El descriu com a impulsiu, cruel i encantador. Tampoc és que l’obra de Dahl fos gaire complaent, tot i que fos per a canalla.

— És divertit d'escriure perquè és malvat i entremaliat; és un narcisista i es comporta fatal, a l’obra. Hi ha una certa manera de ser anglès en què es pot ser rude però civilitzat, divertit i horrible. Escoltant entrevistes i llegint els seus llibres vaig intentar trobar l'idioma estrany amb què es comunicava. A l’obra enganya els altres personatges, i vaig pensar que els seus llibres hi ha molts trucs retorçats; m’he adonat que he escrit com una versió d'algun dels personatges dels seus llibres.

L’obra retrata un moment precís, però Dahl va continuar fent comentaris considerats antisemites. De fet, abans de morir es va declarar antisemita. No hi ha dubte sobre què pensava.

— L’última escena de l’obra, la trucada telefònica, són paraules que ell va dir en una entrevista. No hi ha res pitjor en l'obra que el que Roald Dahl va dir en la vida real. Les frases més xocants i ofensives són seves. L’obra és un intent d’imaginar com va arribar a dir-les.

En la reunió a temps real que veiem hi ha una comercial nord-americana, un personatge de ficció, i el seu editor anglès, Tom Maschler, que era jueu i a qui Dahl apreciava.

— Sí, perquè és com funciona el racisme. Sovint no està tan clar. Confons el que és general i el que és particular. Pots dir que odies els jueus, però els teus amics poden ser jueus. No té sentit perquè el racisme no té sentit, però és que has de funcionar en el món en què vius.

L’obra posa a debat temes com què és l’antisemitisme, fins on arriba la llibertat d’expressió, el perill de patir un boicot per part dels llibreters...

— La idea principal que volia explorar és la diferència entre el debat polític i el discurs d'odi, i com separar-los. En Roald Dahl pots veure algú que és capaç d’expressar una gran compassió per Palestina i, en el mateix alè, deixar anar un discurs d'odi. Pots criticar Israel sense ser racista però el racisme de vegades s’utilitza per intensificar la crítica a Israel i aquí és on se situa Dahl.

Arribem al clàssic de si es pot separar l’obra de l’artista. Sembla que no, avui en dia, perquè la família va demanar perdó en nom del pare, cosa que ell no havia fet mai.

— És molt difícil de generalitzar, depèn de les ofenses. No es pot fer un judici general. Jo llegeixo les històries de Roald Dahl als meus fills, no està cancel·lat a casa meva, però tinc una relació complicada amb ell. Crec que vivim en un món en què la cultura de la cancel·lació és molt puritana, molt binària, molt cruel, hi estàs a favor o en contra, i ens oblidem que de vegades hi ha dues veritats. M’agrada l’obra de Dahl, no crec que el seu racisme hi sigui, en els seus llibres, i si hi fos no els hi llegiria als meus fills. Al mateix temps, sé que ell odiaria algú com, jo d'alguna manera, i això no és gaire agradable. Però m'encanten els seus llibres, i els vull compartir amb els meus fills. No és senzill.

He vist que no els llegeixes tots els adjectius.

— Sí, hi ha llibres escrits fa dècades que de vegades tenen maneres de descriure personatges o fan alguns judicis que simplement no vull introduir al cap dels meus fills, que encara són petits.

A ningú se li escapa com de lucratiu és el seu nom. El 2020 la família va demanar perdó i el 2021 Netflix va comprar tots els drets dels seus llibres.

— És fàcil pensar que una cosa té a veure amb l’altra, però no conec la família, no ho sé. Sé que hi ha una part d'herència jueva en la família ara i potser va venir d’aquí, van pensar que era moment d’afrontar-ho. De nou, les raons són complexes i potser no ha de ser una cosa o l'altra.