Jordi Banacolocha: «Sortia de la Pegaso per anar a gravar 'Nissaga de poder'»

BarcelonaCada espectacle podria ser l'últim espectacle de Jordi Banacolocha (Barcelona, 1944), si no fos perquè sempre li tornen a trucar. En la segona meitat de la seva vida, l'actor s'ha convertit en patrimoni de la televisió i el teatre catalans, amb títols que són història, com Forasters, Coriolà, Agost, Barcelona. Amb 81 anys pujarà cada vespre a l'escenari del Teatre Borràs durant gairebé quatre mesos amb la comèdia imbatible Pel davant i pel darrera, una obra que celebra quaranta anys a casa nostra. Hi parlem una hora abans de l’estrena.

Encara hi ha nervis?

— Sí, i tant. I el dia que no existeixin, mal assumpte. Abans de començar, encara que sigui la funció 125, hi ha una cosa aquí [s'assenyala l’estómac], unes papallonetes. És que si no vol dir que te la bufa, i així no funciona, el teatre. Vaja, jo sempre he tingut nervis. Els dissimules més o menys, però els tens.

S’imaginava amb 81 anys a dalt dels escenaris?

— No sé per què encara estic dalt de l’escenari. Sempre va en funció que et truquin i que el que et proposin et vingui de gust. Jo, en aquests moments, estic jubilat, així que a final de mes em cau una pensió, i les necessitats mínimes les tinc cobertes. Ara tinc l'avantatge que puc dir que no. Mai m'han trucat per fer una merda, les coses com siguin, però si hi ha alguna cosa que em fa molta mandra... Quan acabi aquesta, que serà a mitjans de gener, si em truquessin per fer una altra cosa crec que diria que no. Si fos un ofici en què es pogués triar, jo faria una obra a l'any, durant tres mesos, i els nou mesos següents no faria res.

Suposa un repte físic o de memòria?

— Això no, estem entrenats. El que més em molesta és deixar la família. Els caps de setmana o el dia de Nadal, que marxaré a les cinc, això em costa molt. Abans no em costava.

Vostè va començar de molt petitet fent teatre d’aficionats.

— Sí, devia tenir 8 anys, amb els Pastorets, com la majoria d’actors de Catalunya. A partir dels 14 ja feia papers. El director del Casal de Sant Andreu era el meu pare, però no em donava mai paper perquè deia que havia d’estudiar. El meu pare, quan feia obres còmiques, a mi em feia molta gràcia, hi tenia molta traça. Va haver-hi una època que va tenir un problema de salut i va deixar de dirigir durant un any. Aquell any va agafar la direcció un xicot, el galant jove de la companyia, i va donar paper a tothom que no sortia mai. I des de llavors, quan el meu pare va tornar, es va veure obligat a donar-me un paper de tant en tant.

Això són setanta anys de trajectòria teatral. No sé si hi ha ningú amb tanta carrera a Catalunya.

— I des que tinc ús de raó ja anava cada quinze dies al teatre a veure el meu pare, a la fila tres. No t'ho perdis, fer una obra de teatre cada quinze dies vol dir que feien només sis o set assajos, amb apuntador, evidentment. Esclar, podia haver-lo avorrit, però no: em va enganxar molt.

Després del Casal va venir l’època d’Antifaz i la fundació de la companyia L’Ou Nou, amb gent com els Lucchetti, Lurdes Barba...

— Del teatre d’aficionats vam passar al teatre independent que va néixer quan es va morir Franco. Vam començar a fer un teatre amb més ambició, de caràcter més social, intentant que el teatre servís per a alguna cosa més que per divertir. I amb L'Ou Nou va anar molt bé, perquè tota aquella colla la majoria vam acabar sent professionals: la Roser Batalla, la Carme Abril, el Norbert Íbero, el meu germà a producció...

El teatre d’aficionats forja uns actors especials?

— No. On sí que veig diferència és entre els actors que han fet teatre i els que només fan televisió o cine, hi ha alguna cosa diferent. El teatre d'aficionats és una escola, evidentment. I si tens la sort de tenir uns directors més o menys bons, que et donen espai i t'ajuden, jo crec que és com si anessis a l’Institut [del Teatre]. A mi em falta la tècnica, la respiració, col·locar la veu, tot això jo no ho tinc, però me'n surto.

Com va ser el pas a la professionalització? Perquè poca gent sap que vostè va treballar a la fàbrica Pegaso quaranta anys.

— Fins al 2001.

És sorprenent.

— Això és molt burro, per part meva. Si tornés a néixer no ho tornaria a fer. Vaig passar una època molt dolenta. Del 1988 fins al 2001 vaig fer teatre, televisió i la Pegaso. Amb Nissaga de poder, sortia de dos a tres dies a la setmana per anar a gravar. Era mortal. Passava molts nervis. Quan era a la televisió patia perquè havia de ser a la Pegaso; i quan era a la Pegaso patia perquè havia d'anar al teatre. No pot ser. Durant una època el meu cap era a Madrid i m’ho muntava: si havia d’anar a Madrid li deia que dilluns m’anava bé, perquè no tenia funció. Però hi va haver un moment que els que manaven eren italians i havia d'anar a Torí, i aquests no estaven per punyetes, ni sabien que jo feia teatre ni els importava res. El més fort va ser una vegada que un dilluns al matí me’n vaig anar a Vilafranca del Penedès a gravar dues seqüències de Nissaga de poder, vaig agafar un avió, me'n vaig anar a Torí, vaig fer una reunió dilluns al vespre i una reunió dimarts al matí, vaig agafar un avió al migdia a Milà i a les 8 del vespre entrava al Romea per fer teatre. Això no es pot fer. Els nervis que passes... Jo pensava: "El dia que m'enganxin, doncs ja està. I si no m'enganxen, doncs mira, ganga!" Però he tingut molts malsons per culpa d'això. El dia que vaig deixar la Pegaso, quan vaig sortir per aquella porta de la Zona Franca, vaig ser l'home més feliç del món. M'esperaven la meva dona i els meus fills: "Per fi fots el camp d'aquí dintre". A veure, que jo no em queixo del que hi vaig fer. Crec que les millors interpretacions de la meva vida les he fet a la Pegaso.

Per què hi va començar a treballar?

— Jo volia fer teatre, no volia estudiar. El meu pare treballava a la Pegaso i em va fer anar a l’escola d’aprenents. Ni ell ni jo sabíem que existia l’Institut del Teatre. Al meu curs en van agafar quatre o cinc per anar al departament d’informàtica, que el 1964 anava amb crosses. Si hagués estat al taller hauria hagut de marxar molt abans, perquè era molt dolent.

El que és difícil és que combinés tant de temps la fàbrica amb la interpretació.

— A les 7 del matí entrava a la Pegaso, això no vol dir que a les 7 i 20 ja fotés el camp. Hi tornava quan acabava. Si havia estat gravant tot el matí, em quedava fins a les 10 de la nit. Si feia teatre i sortíem a les 12, me'n tornava a la Zona Franca a fer la feina que no havia pogut fer ni al matí ni a la tarda. Vull dir que jo anava fent la feina. Era el cap d'informàtica de Barcelona. Els meus caps no em veien, i els que treballaven amb mi ens ho perdonàvem i ens fèiem favors.

Aquesta situació el devia condicionar com a actor.

— No sé com ho feia. Em passava una cosa molt curiosa: els dies normals feia de 7 a 15 h i sortia de la feina amb el cap emboirat, però al cap d'una hora d'estar assajant estava descansat. El canvi de feina em descansava, no era un problema físic, era un problema de coco. Quan em van agafar per fer L'auca del senyor Esteve per inaugurar el Nacional, em van dir "assajarem els matins" i vaig estar a punt de dir que no podia. Però n'hi havia uns altres que tampoc podien i van canviar els assajos a la tarda. Em van salvar. Sempre estava al llindar de l'abisme. Però no em van... Bé, em van fotre fora però pactadament. A mi em van fer mòbing, el que passa és que ja m'anava bé que em fessin mòbing. Em van fotre allà en un racó i van acabar venint amb una oferta i ens vam posar d'acord.

Però d’on ve, aquesta fidelitat a la feina? L'hi havien inculcat?

— Sí. I complia, feia la meva feina. Vaig inventar-me l’horari flexible! Amb els mòbils hauria sigut molt més fàcil. El meu món era una mentida rere l’altra. Ara ho disfruto molt més. Per a mi qualsevol seqüència estava bé, perquè havia de marxar. El dia que vaig poder ser allà i si la voleu fotre 30 vegades, la fem 30 vegades, hòstia, hi vaig guanyar. Segur que com a actor vaig fer un pas endavant important.

Què va marcar un abans i un després a l'hora de sentir-se professional? L’oferta de Sergi Belbel?

— El Sergi Belbel va fer que allò es concretés. Em va venir a veure fent L’art de la comèdia al SAT. Estava buscant un actor de la meva edat per fer un paper de vell a La filla del mar, al Romea. I no sé qui li va dir que hi havia un actor que feia coses de professional però encara no havia fet el canvi. I em va venir a veure. T’ho juro que no m’ho vaig creure, perquè devia tenir 24 o 25 anys i anava amb uns cabells... Semblava un guiri. Vaig pensar: "A tu et donaran La filla del mar al Romea!" Li vaig dir que sí per fer-lo callar, però et juro que pensava que no el tornaria a veure mai més, aquell xicot. Això va ser l'any 92, i ho va canviar tot.

Va fer el salt a prop dels 50 anys.

— Era l'últim saltet. Jo tinc molta amistat amb el Joan Bas, un dels que van revolucionar la televisió catalana, amb el Poblenou i les primeres sèries. És de Sant Andreu i era de L’Ou Nou, i és qui va començar a donar-me feina a la televisió. Des del 77-78 ja anava fent coses professionals a la televisió. El 1982 vaig fer Peer Gynt al Romea, dirigit pel Francesc Nel·lo, i allà m’ho vaig passar molt bé, vaig tenir el cuquet, aquella forma de treballar més intensiva, amb més temps, allò era el que volia fer. Va ser molt progressiu.

Però amb quaranta anys llargs Belbel ja li feia fer de vell?

— Amb el Sergi hi dec haver fet 20 o 25 obres de teatre, som amics. Llavors volia un actor jove perquè tingués energia, tot i fer de vell. Tinc una gravació d'aquesta obra i vaig així ajupit, com si fos geperut, per fer de vell. Esclar, devia tenir 48 anys, i ara en tinc 81 i no vaig pas així! A partir d'aquell dia, sempre que el Sergi ha fotut una obra amb un vell, jo soc allà. Sempre soc el més gran de les companyies i sempre em toca fer el paper de més gran.

L’avi de L’auca del senyor Esteve de Rusiñol, l’avi de L’estiueig de Goldoni, de Dissabte, diumenge i dilluns de De Filippo... En un pròleg el defineix com "l’avi nacional de Catalunya".

— Això ho diu ell! També podria ser-ho el Joan Borràs, però ell s'ha jubilat. He fet molts avis, això és veritat. He tingut molta sort. Perquè a vegades no depèn de la qualitat, depèn de la sort que t'agafin o d'estar a l'agenda d'un director que treballa, com el Sergi. Des de l'any 90, totes les temporades he fet una o dues obres de teatre professional. Això és una sort. I al Nacional hi he treballat molt, és veritat.

Amb quins tres papers es queda?

— L'auca del senyor Esteve, l'estrena del Nacional [l'11 de setembre del 1997]. Aquell dia sí que estava nerviós d'allò de dir "Per on em puc escapar? Me'n vaig i ja us ho fareu". Tot era nou, no se sabia què passaria, què funcionaria, què no funcionaria. I el personatge m'encantava, perquè l'havia vist fer al meu pare a Sant Andreu, l'havia vist fer al Pau Garsaball, que era el meu ídol, i per a mi era un repte. Em va agradar molt el vell de Dissabte, diumenge i dilluns, perquè era un personatge entranyable, autèntic, un bombonet d'aquells que et toquen i dius "A disfrutar!" I n'hi ha hagut d'altres. M'ho vaig passar molt bé en una obra que va funcionar relativament que es deia Avui no sopem, una obra del Jordi Sànchez molt divertida que vam fer al Condal. És de les vegades que he estat menys nerviós fent teatre, perquè és que em sortia sol.

La televisió també ha estat sempre present a la seva carrera. Primer amb La cuina dels Rovira el 1993-1994. Poc després va venir el fenomen de Nissaga de poder, que devia donar-li popularitat.

— Nissaga, sí. Va ser aquella sensació estranya que et veuen pel carrer i et diuen "Vostè és el de Nissaga" o et demanen un autògraf. I després, el que encara ara em persegueix és Plats bruts. D'aquella sèrie en devia fer vuit o nou capítols, com a molt, però els foten tan sovint que continua a la ment de la gent. I realment ens ho passàvem molt bé, fent aquella sèrie. Feia de pare hippie del Lopes. Era un personatge tan burro, tan bèstia.

I la tercera sèrie popular seria Ventdelplà.

— Sí, vaig entrar a la segona temporada per fer un personatge episòdic. Això a la televisió passa molt: entres per fer un episodi, funciona i et quedes; entres suposadament per molt temps, no funciona i et foten fora. Quan vam començar Nissaga de poder el pla també era fer una temporada i prou. Si m'haguessin dit que eren dues temporades i mitja potser hauria dit que no. Al principi el masover no tenia massa incidència, era el pare adoptiu, però després havia d'anar a gravar dos o tres dies a la setmana. Van ser sèries importants, per a la llengua molt importants, també.

Sempre li toca fer de bona persona, oi? Li hauria agradat fer de malparit?

— Sí. Alguna vegada he fet de dolentet. Fa uns anys a Que rebentin els actors, de Gabriel Calderón, vaig fer un personatge que era molt negatiu, molt burro, molt bèstia, i em van seleccionar per al Premi de la Crítica, així que tan malament no ho devia fer.

Li queda algun repte teatral per complir?

— No. Allò que diuen fer de rei Lear? No. A mi ara m'agrada fer coses com això [assenyala l'escenari]: papers no massa llargs, agraïts... Pel davant i pel darrera mira que l'han fet vegades, i aquest personatge l'han fet actors que conec i m’hauria agradat fer-lo. Quan m'ho van proposar, vaig pensar que era una de les coses que em quedaven per fer.

No és mitòman amb els clàssics de pedigrí, pel que veig.

— Jo me les agafo totes igual i, a més, a la llarga és el mateix. Les més difícils són les comèdies. El gag. Fer riure és molt més difícil que fer plorar. Jo he fet obres del repertori universal, he fet dos Shakespeares, he fet de tot, tots els autors coneguts. Em quedava fer una obra de Beckett, i fa un parell d'anys el Sergi em va agafar per fer el Final de partida amb un personatge divertidíssim.

I el cinema?

— Aquesta sí que és una assignatura pendent. M'hauria agradat molt, molt, fer cinema, però quan podia haver-ne començat a fer treballava a la Pegaso. No podia anar a Madrid a treballar. I després, els directors de cine no saben ni que existeixo. He sortit en nou o deu pel·lícules, i ja està. Però sí, és un món que no he tocat i m'agradaria molt tocar.

¿És veritat que no surt mai a escena sense un flascó de colònia o un mocador perfumat a la butxaca?

— Sí, sempre el porto. Jo tinc claustrofòbia, i va haver-hi un moment que era molt greu i em va començar a agafar a l'escenari. Quan no havia de parlar i no podia marxar d’escena, passava una mala estona. Devia ser l’any 71. Una noia de la companyia em va dir que xopés colònia al mocador i que quan em passés, l’olorés. I no em va funcionar malament. Llavors en comptes del mocador xop, que em mullava la butxaca, em vaig posar una ampolleta. I ara continuo portant-la, però és més una anècdota.