Com a la platja de la Mar Bella amb un iPod, però al Teatre Lliure

Mirar i escoltar. Mirar i escoltar des de la galeria sobre la platja que ha envaït la platea del Teatre Lliure. Mirar i escoltar els cantants i els figurants com si fóssim a la platja de la Mar Bella estenent les tovalloles sobre la sorra. No hi ha castells de sorra, però sí un volcà. El nen li obre la boca. Tres dones i un noi jugant a les cartes. Dues bessones fan el mateix. Un senyor gran i gros de cabells blancs sobre una gran tovallola. Una noia estirada sobre el llom d’un gos ros que no es mou ni un mil·límetre. Un noi amb monyo vol lligar amb una noia... i acaben jugant a bàdminton. Una senyora grossa i gran torna del mar i jeu al costat de l’home gras. Una senyora fa mitja. El Xavi obre una bossa de patates. Una noia escriu un diari. Una parella fa gimnàstica. Els nens juguen amb una pilota inflable de la bola del món... 23 tovalloles, una bicicleta, tres gandules i 30.000 quilos de sorra de Tarragona. Un dels nens porta una samarreta on diu "The animal observatory".

Sun & Sea o Opera Beach. Una proposta d’instal·lació artística premiada amb el Lleó d’Or a Venècia amb la qual el Teatre Lliure ha obert les activitats a Montjuïc. La mirada va d’un lloc a un altre. Observant. Sort de la música i les veus. Bones veus. Magnífics cors. Dona gust. Potser cal tancar els ulls. Estirats sobre la sorra i sobre una composició musical electrònica desgranen un seguit de temes en lituà i anglès. Un llibret ens permet llegir els continguts. Són textos amb gràcia. Tenen un no sé què de quotidianitat, de somni i fins i tot de surrealisme: tinc un tumor i el dolor només s’apaivaga menjant gambes. Només algú parla directament de la crisi climàtica, que és la raó d’aquesta instal·lació d’artistes lituans que ha recorregut moltes capitals europees. Llàstima que no hi hagi sobretitulació perquè no sabem el que diuen en cap moment. Ens queda la música i les veus de bons cantants que canten estirats sense esforç aparent. Això i potser alguna reflexió.

Una inauguració de temporada original, curiosa, amb un esdevenir hipnòtic que incideix en la línia performativa i d’hibridació de llenguatges que ve marcant les temporades de Juan Carlos Martel al Lliure. I n'hi haurà més.