"Més del 60% de la població podem tenir idees suïcides"

BarcelonaAl vestíbul de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), una pluja de papers doblegats omple una urna de vidre. Al capdamunt, un missatge demana als espectadors que escriguin "un petit moment de felicitat" que podrà ser llegit en públic. Adolescents de l'Institut Sunsi Móra, de Canet de Mar, s'apilonen al voltant de la taula, amb els bolígrafs a punt i els riures encomanadissos propis de l'edat. "En tinc dos. Tu què has posat?", pregunta una d'elles. "No t'ho dic però és obvi, tia. Posa els dos!", li respon l'altra. Els nois, potser més tímids o potser menys entusiasmats, se les miren de lluny, però de tant en tant un d'ells s'apropa a la taula i compleix la missió encomanada. Tots ells conformen el públic que aquest dijous ha assistit a una funció escolar de Tarsius, un espectacle de Lara Díez Quintanilla dirigit per Ferran Carvajal i que aborda, de cara i sense subterfugis, el suïcidi juvenil.

L'escenari és la porta d'entrada de les històries de la Tània (Gisel Morros), el Carles (Daniel Mallorquín), el Roger (Quim Gil), la Marta (Carla Moix), la Sígfrid (Tamara Ndong) i l'Adrià (Joan Lluís Terrassa), sis joves amb personalitats i circumstàncies molt diferents però que acaben trobant-se al mateix lloc: l'intent de posar fi a les seves vides. L'Adrià carrega amb la mort del seu germà per sobredosi, el Carles pateix assetjament escolar i una sobreprotecció malaltissa per part de la mare, la Tània va ser víctima d'abusos sexuals, la Marta deixa de menjar perquè vol desaparèixer, la Sígrfid se sent desarrelada de tot i el Roger intenta ser tan perfecte que no pot més.

"El suïcidi té molts mites, i és important trencar-los. Aquest espectacle ens ajuda. Entre el 70 i el 80% de les morts per suïcidi estan vinculades a la salut mental, però cada vegada més no sempre és així", explica Clara Rubio, membre de l'Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), en una xerrada després de la funció. Tarsius situa els protagonistes en una mena de llimbs on no poden deixar de parlar i de confessar tot el que els passa per dins. "Com puc pensar en això? Perdó, perdó", es pregunta un dels personatges quan li passa pel cap que morir és l'única possibilitat. "Més del 60% de la població podem tenir idees suïcides. Ens fa molta por verbalitzar-ho, però ens pot passar a totes i a tots. És fonamental saber, sobretot, que el suïcidi sempre té una alternativa", assenyala Rubio.

Entendre el personatge

Davant les sensacions i els sentiments més difícils d'expressar en veu alta, Ferran Carvajal ha optat per convertir-los en moviment. L'espectacle coreografia moments d'ansietat i angoixa, de vergonya profunda, de culpa que deriva en autolesions i d'una profunda solitud. "Com us sentiu interpretant aquests personatges?", pregunta una noia del públic durant el col·loqui. "L'abstracció corporal fa que puguis representar coses que emocionalment serien molt fortes. Per al públic, és més fàcil de digerir que no pas si tot fos absolutament explícit", subratlla Morros. "Fem un treball constant per entendre el personatge, explicar la seva història i deixar que el nostre cos en sigui el transmissor", afegeix Gil.

Lara Díez Quintanilla és llicenciada en psicologia i en obres anteriors ja havia explorat temes al voltant de la salut mental. Tarsius, en cartell fins al 30 de novembre, l'ha construït a partir de nombroses entrevistes amb testimonis, un procés de creació similar al que va seguir amb A la deriva, una peça col·lectiva que girava al voltant dels ingressos psiquiàtrics i que es va estrenar al maig. En aquesta ocasió, l'espectacle reflecteix sobretot que la fi dels suïcidis passa per una resposta col·lectiva. Rubio ho resumeix així: "El suïcidi és multifactorial, però hi ha elements compartits: un sentiment de soledat, la capacitat per fer-ho (allò que trobem a les xarxes socials no ens ajuda) i l'absència d'un sentiment de pertinença, el fet de creure que no som estimats per ningú. Parlar del suïcidi no mata. El que mata és no parlar-ne".