Campanades a mort per Gaza al TNC

L’angoixa, la por i la mort que habiten la novel·la de Mercè Rodoreda va planar sobre la platea del Teatre Nacional de Catalunya en la inauguració de la temporada. L’angoixa, la por i la mort atàvica al poble de cases de color rosa imaginat per Rodoreda i l’angoixa, la por i la mort dels milers de palestins assassinats pel govern d’Israel.

El genocidi de Gaza va ser protagonista al principi i al final de la subjugadora i tètrica mirada de Marcos Morau sobre l’obra més enigmàtica i fosca de l’escriptora barcelonina, tan diferent de les altres en concepte, estructura i ambició, però considerada per la crítica literària com la seva obra mestra. “En aquesta novel·la, el talent creador de Mercè Rodoreda arriba al seu punt culminant”, escrivia Robert Saladrigas arran de la publicació. Protagonista a l’inici amb una declaració de compromís de l’art amb la realitat i el dolor del poble palestí i al final amb una breu cançó a cappella de Maria Arnal que va posar dreta la platea en un llarguíssim aplaudiment.

I és que Gaza podria ser perfectament el poble imaginari aixecat sobre una roca i un cabalós riu ensenyorit per la mort desitjada. Els cadàvers embolcallats com les víctimes de Gaza. La fugida constant i el retruc de les campanes i els trons i canonades que impacten i mouen els ballarins. El batec de la novel·la connecta amb la realitat i, en realitat, és el que queda de la novel·la i del dolor que Rodoreda hi bolcava. Les impressions d’un creador. Un seguit d’impressions, de quadres en moviment d’una bellesa i rotunditat absoluta en el marc d’una atmosfera de foscor i soroll tot i l’apunt final colorit amb un possible renaixement d’esperança. La proposta brilla en el vol de les faldilles de dervixos, en les frases coreogràfiques de grup que m’evocaven la feina de la sempre enyorada Pina Bausch i amb solos com el de Lorena Nogal, hipnòtica, fulgurant, rabiosa, esplèndida. Tot plegat en un superb espai sonor de soroll i fúria (la del riu de la novel·la), de crit agut i bram crispat, contraposat a la calidesa de cançons de reminiscències mediterrànies de Maria Arnal i a la gràcia d’una jota valenciana.

És possible que hi hagi evocacions metafòriques del simbolisme que rau en la novel·la prou personals per no resultar identificables, menys el més evident: l’arbre/sepulcre que albiren tots plegats. En suma, una funció oberta de significats que aclapara per la contundència de la plasticitat i per la força de la dansa. Fantàstic.