46È FESTIVAL DE CINEMA FANTÀSTIC
Cultura 17/10/2013

'The congress', ciència-ficció animada i adulta

Sitges estrena el film d'Ari Folman, una radical reflexió sobre el futur del cinema

Xavi Serra
3 min
Mitja pel·lícula té actors reals i l'altra meitat de The congress són dibuixos animats.

SitgesEl 2008 l'israelià Ari Folman va causar sensació amb Vals amb Bashir , un extraordinari film a mig camí entre l'animació i el documental que servia per exorcitzar els seus records de la massacre de Sabra i Chatila, en què va participar com a soldat quan només tenia 19 anys. Amb The congress, que ahir va tenir al Festival de Sitges una première accidentada -la projecció es va interrompre dues vegades-, Folman continua ampliant les fronteres del cinema animat.

El film està inspirat lliurement en la novel·la de Stanislaw Lem Congrés de futurologia i protagonitzat per Robin Wright, que interpreta una versió fictícia d'ella mateixa, una mica a l'estil del John Malkovich de Com ser John Malkovich . L'actriu, en l'ocàs de la seva carrera, rep una proposta temptadora d'un estudi: deixar-se escanejar digitalment a canvi d'una gran suma de diners perquè una Robin Wright generada per ordinador li prengui el seu lloc en la pantalla. Folman roda amb intèrprets la primera part del film, en què la reflexió sobre el futur del cinema i la simulació s'entrelliga amb el drama familiar de l'actriu, que té un fill amb una síndrome degenerativa.

En la segona hora, però, l'animació entra en escena i els actors deixen pas a uns dibuixos animats d'estil més aviat cartoon . A partir d'aquí, The congress s'endinsa en una fase al·lucinada i fantàstica en què s'explora el gran tema del cinema de ciència-ficció modern, des de Matrix a Origen : la noció de realitat i la idea de la consciència com a simulacre. Densa i exigent -potser massa per a una projecció a les 8 del matí-, el film és un exercici radical de ciència-ficció ontològica construït a partir d'un entramat dramàtic més que solvent, sobretot gràcies a una excel·lent Robin Wright, que fins i tot dibuixada emociona cantant una versió celestial del Forever young de Bob Dylan. Film i intèrpret són candidats segurs a premi a Sitges.

'Gravity' en clau de 'reality'

Els problemes tècnics del servidor digital de l'Auditori van provocar un curtcircuit en el funcionament del festival que va obligar a suspendre la projecció de Mala i va escamotejar els últims minuts d' Open Grave , del madrileny Gonzalo López Gallego. Tanmateix, el públic ja n'havia tingut prou: tot i una bona factura i una premissa digna de La dimensió desconeguda -cinc personatges desperten amnèsics en una casa de camp envoltada de cadàvers i han d'esbrinar qui són i com fugir-ne-, el guió acumula tantes decisions absurdes i situacions forçades que acaba provocant vergonya aliena. Tampoc va convèncer Dark touch , de Marina de Van, que arrenca com a film de casa encantada, deriva en succedani infantil de Carrie i acaba en versió maldestre d' El poble dels maleïts . Plana, arrítmica i televisiva, el film no deixa en bon lloc el pavelló francès, en anteriors edicions un dels grans atractius del festival.

La petita sorpresa del dia la donava Europa One , de l'equatorià Sebastián Cordero, que reconstrueix el misteri que envolta una fallida missió espacial a una de les llunes de Júpiter a partir dels milers d'hores d'enregistraments de la nau. És a dir, l'estratègia del metratge trobat, que tant de furor ha fet en el terror els últims anys, aplicada a una ciència-ficció amb molta base científica. La fórmula s'aguanta bé i toca el sostre en la seqüència de l'accident dels astronautes, una reformulació de Gravity en clau reality . L'altre títol interessant de la jornada era Computer Ches s, un viatge als orígens de la cultura geek que descriu l'ambient d'un torneig d'escacs entre ordinadors a principis dels 80, un còctel de friquisme i humor absurd que només funciona a estones.

stats