30/05/2016

Viatge a l’Amèrica marginal de Bruce Davidson

Barcelona“Què fas?”, li va preguntar una dona de Harlem a un jove Bruce Davidson, que a finals dels anys 60 es passejava armat amb càmeres i trípode pels carrers d’un dels barris més marginals de Nova York. “Faig fotos d’una comunitat en un gueto”, li va respondre el fotògraf. “Jovenet, el que tu anomenes gueto jo ho anomeno llar ”, li va retreure ella. “Allò em va marcar”, recorda encara Bruce Davidson, amb 82 anys. Fotògraf de l’agència Magnum, reporter per a revistes i diaris tan prestigiosos com Squire o The New York Times, aquests dies ha visitat Barcelona per inaugurar la retrospectiva més gran que se li ha dedicat mai.

La Fundació Mapfre reuneix fins al 28 d’agost, en la tercera mostra que organitza a la seva nova seu barcelonina, a la casa Garriga i Nogués, les sèries més conegudes d’una basta producció que s’allarga ja sis dècades. De fet, el primer impuls per dedicar-se a la fotografia es remunta al primer enamorament d’una noia que estava fascinada per l’obra d’Henri Cartier-Bresson, un fotògraf que primer va intentar imitar i que després li va servir d’inspiració durant anys. “Sobretot, la seva disciplina”, precisa. El va arribar a conèixer el 1956, quan Davidson va ser enviat a París mentre feia la mili -les sèries del matrimoni nonagenari John i Kate Wall, d’Arizona, i La viuda de Montmartre, de París, ja són d’aquella època-, i va ser Cartier-Bresson qui el va introduir a la prestigiosa agència Magnum. La seva fotografia ja havia cridat l’atenció de revistes importants, com Life, que li havien ofert entrar-hi en nòmina. Davidson va preferir la llibertat a la seguretat econòmica. Com a freelance, vivia d’encàrrecs de reportatges, però tot sovint, feta la feina més periodística i d’urgència, es quedava per aprofundir en el tema. Va ser el cas de l’icònic projecte d’ El nan i el circ, un personatge que va seguir i retratar fora de context.

Cargando
No hay anuncios

Davidson es passava anys tornant als mateixos llocs, intimant amb els protagonistes de les fotografies. Així s’explica que, després de quatre anys, els habitants del 100th Street East de Harlem el deixessin entrar a les cases, fotografiar-los nus al llit, en primer pla, en situacions quotidianes. Potser les seves fotos no van aconseguir canviar les vides d’aquella gent immediatament, però la comunitat les va fer servir com a carta de presentació davant dels polítics de la ciutat.

Una dècada abans ja havia anat a trobar els joves de la sèrie Bandes de Brooklyn després de llegir al diari notícies d’enfrontaments al carrer. Ell llavors tenia 25 anys i els nanos 17. Es va guanyar la seva confiança i va aconseguir retratar-los no pas com uns delinqüents, que és el que podien semblar a simple vista, sinó com uns adolescents víctimes d’un barri marginal. “S’identificava amb el tema i s’hi comprometia, el convertia en una experiència personal”, afirma Carlos Gollonet, conservador de fotografia de la Fundació Mapfre i comissari de la mostra. “És important tenir passió”, afegeix Davidson. Una exposició al Moma, als anys 90, va fer que el fotògraf es tornés a trobar amb el líder de la banda i descobrís el fatal destí que havien tingut la majoria dels retratats.

Cargando
No hay anuncios

Més enllà del periodisme

Davidson no tenia vocació de fotoperiodista. Volia anar més enllà de la documentació dels fets. Tanmateix, té imatges que han passat a la història, com les de la lluita pels drets civils als Estats Units, tema al qual va dedicar cinc anys de feina, en alguns casos seguint les passes de Martin Luther King, en d’altres dels manifestants, dels obrers als camps de cotó o del Ku Klux Klan: totes les cares de la segregació. “Ha captat grans imatges, però la veritable força prové de la juxtaposició, crea sèries molt rotundes, úniques”, afirma el comissari. També té fotografies de viatges i una exquisida mirada amb ulls sorpresos a Los Angeles del 1964, on ja s’ensuma el món consumista i frívol que vindrà.

Cargando
No hay anuncios

L’exposició és en si mateixa una petita història de l’evolució de la vida i la fotografia al llarg de la segona meitat del segle XX. Però Davidson continua fent fotos. Les últimes sèries exposades són de les dues últimes dècades i pràcticament no hi ha gent: només queda la naturalesa.