Vinyetes analgèsiques

BarcelonaD’algunes obres es diu que estan escrites des dels budells, però en el cas de la primera novel·la gràfica del dibuixant francès Pozla, nom artístic de Rémi Zaarour (Amiens, 1982), l’expressió és gairebé literal. A De tripas y corazón (Dibbuks), una afecció intestinal incurable que des de petit va provocar-li mal de panxa, corredisses per arribar a temps al lavabo i, ja de gran, espasmes a l’estómac i dolors terribles, però que no van diagnosticar-li fins als 29 anys. “Té categoria de malaltia de la vergonya, ningú en parla -explicava Pozla fa unes setmanes a la llibreria Malpaso, que li ha dedicat una exposició d’originals-. Alguns n’han sentit a parlar com «la malaltia de la caca», però es desconeix el mal que provoca i com condiciona la vida diària. El tabú no és només el Crohn, sinó la malaltia en general. Fa vergonya dir que estàs malalt perquè en aquesta societat tot està pensat per estar guapos i sentir-se bé. Però quan comences a parlar-ne, brota gent de tot arreu que diu «per fi, algú com jo»”.

El diagnòstic va ser el primer pas per controlar la malaltia, però també el d’un penós viacrucis d’intervencions, tractaments i recaigudes durant el qual va fer servir el dibuix com a taula de salvació, “una forma de transformar tota aquesta merda en una satisfacció quotidiana”. Pozla no es plantejava que algun dia aquelles il·lustracions formessin part d’un llibre. “No tenien cap propòsit posterior, només eren una forma de teràpia, un analgèsic molt eficaç!”, confessa. La idea de fer una novel·la gràfica va néixer el dia que Pozla va ensenyar el seu quadern d’il·lustracions a un dels seus metges. “Es va quedar molt impressionat i em va dir que eren una eina molt valuosa per parlar del dolor, que ell mateix no havia arribat a entendre el meu patiment fins a veure els dibuixos. I em vaig sentir una mica amb el deure d’explicar tota l’experiència en forma de novel·la gràfica, tant per als altres malalts com per als metges”.

La malaltia de Crohn: budells, sofriment i tendresa

Cara a cara amb el dolor

En Pozla hi ha un ressentiment comprensible cap a la professió mèdica, fruit d’anys de diagnòstics equivocats i especialistes que atribuïen el seu malestar a un trastorn psicosomàtic i el despatxaven amb receptes d’antidepressius -i aconsellant-li que fes ioga- o titllant-lo de “delicat” per queixar-se tant. “Falten eines per mesurar el dolor -assenyala-. Els metges només tenen una escala de l’1 al 10 i un parell de preguntes, res més. I com que no tenen temps per escoltar el pacient, es dediquen simplement a tractar l’òrgan”.

Les il·lustracions que Pozla va dibuixar a l’hospital es van intercalant al llarg de la narració de la història: són imatges urgents i viscerals, de gran intensitat, que capturen en brut la subjectivitat de l’autor. “Quan t’acostes a les sensacions és inevitable tendir a l’abstracció -comenta-. Dibuixar com un home es va fonent era la millor forma que tenia d’explicar com em sentia. Però no és un estil premeditat, és simplement la forma de dibuixar que em feia sentir millor”.

L’altre element clau en l’estil de Pozla és la lleugeresa. Al llarg de la història, el protagonista viu moments de ràbia, de por i de desesperança, però sempre són narrats amb humor i tendresa, fugint de l’autocompassió i sense caure en les trampes obscenes del relat de superació. Així, els metges són retratats com una societat secreta d’encaputxats, el vàter com un vell amic íntim i una colla de corbs malparits fan burla del protagonista i comenten amb mala baba les seves anades i vingudes de l’hospital. “Vaig passar moments molt difícils, però no em vull mostrar com una víctima”, diu ell amb senzillesa.

El menjar que cura

Dos anys després de publicar el llibre a França, Pozla es troba “millor que mai” i ha deixat enrere el dolor i la depressió. A més, les lesions del seu intestí han desaparegut. Els metges ho qualifiquen de “miracle”, però ell ho atribueix a la “dieta ancestral” que va començar a seguir com a última opció abans de sotmetre’s a un tractament més agressiu. La dieta consisteix bàsicament en un retorn als costums alimentaris del paleolític: carns, peixos i verdures -sempre cuinat a baixa temperatura o cru- i prohibits els sucres refinats, la llet animal i alguns cereals com el blat i la civada.

Aquest és el punt del còmic que ha provocat controvèrsia entre alguns metges i acadèmics especialistes en la malaltia de Crohn. “Els metges no volen parlar d’alimentació, és un tema que no els interessa i no hi veuen cap relació amb l’evolució de la malaltia -explica-. I, tanmateix, fins i tot la meva filla de sis anys sap que si menges moltes llaminadures després et fa mal la panxa. Hipòcrates ja ho deia, que l’aliment és el medicament”. Pozla veu un gran endarreriment en el coneixement actual sobre l’aparell digestiu i la seva influència en la resta de l’organisme, tant en l’aspecte físic com emocional. “Un metge em deia que, avui dia, et convé molt més estar malalt del cor que dels intestins, perquè el cor sí que el saben tractar, però els intestins no -diu-. La ciència està començant a descobrir la relació entre el sistema digestiu i l’estat d’ànim”.

Si un dels pilars de la recuperació de Pozla és l’alimentació, l’altre seria la teràpia amb un psicòleg amb qui ha après a conviure amb el Crohn. “Vaig fer un treball d’acceptació del meu cos i del fet de tenir una malaltia, per poder portar-ho bé”, diu. Els seus dibuixos també el van ajudar en aquest procés, però d’una manera poc convencional: “Vaig estar a punt d’abandonar la teràpia perquè representava un gran esforç econòmic, però el meu psicòleg em va proposar que li pagués una de cada dues sessions amb una il·lustració. I vaig acceptar, esclar”.

Quan la lluita contra la malaltia pren forma d’historieta

‘Que no, que no me muero’

Quan van diagnosticar-li un càncer, la periodista i escriptora María Hernández Martí va decidir plantar-hi cara a la seva manera: amb coratge i sentit de l’humor. Sense pensament positiu ni falses esperances, però fugint del victimisme i tallant en sec els amics que reaccionaven a la notícia amb un inconvenient “et trobaré tant a faltar!”

‘Historia de mis tetas’

Els pits de Jennifer Hayden són el fil conductor de la primera novel·la gràfica d’aquesta il·lustradora nord-americana de llibres infantils, unes memòries cronològiques que passen revista als complexos de la seva adolescència, l’experiència renovadora de ser mare i el remolí emocional que va provocar als 43 anys un diagnòstic de càncer de mama.

‘17, vivir, revivir, sobrevivir’

Àlex Santaló va topar dues vegades amb el càncer, als 17 anys i als 34, i va sobreviure per poder explicar-ho. El seu còmic narra la seva lluita en dos temps contra una mateixa malaltia, fugint del drama per oferir un testimoni sincer de l’experiència, plena d’humor i fugues surrealistes que connecten la seva quotidianitat amb la dels seus herois del còmic i el cinema.

‘Píldoras azules’

Quan els còmics sobre malalties narrats en primera persona encara eren una raresa, Frederik Peeters va trencar molts tabús en aquest commovedor còmic sobre la seva història d’amor amb la Cati, una relació condicionada pel virus del VIH que té ella. La honestedat, la frescor i la bellesa de la història van marcar un camí a seguir per a altres autors.