Estats Units: Conflicte a fora o a dins

Als Estats Units, com a tots els imperis grans i diversos, la unió nacional i una relativa pau interna solen anar vinculades a l’enfrontament amb un enemic extern. Els moments de més èxit dels EUA van ser la Segona Guerra Mundial i els dos períodes de Guerra Freda dels anys cinquanta i vuitanta: entre els polítics hi havia cooperació bipartidista, mentre que els ciutadans, que tenien molta por, es concentraven en assumptes privats. Però des de la dissolució de la Unió Soviètica, l’agenda pública s’ha omplert de problemes socials i culturals que abans havien estat domesticats o deixats de banda i que han generat grans controvèrsies i polarització.

Assetjat en tots els fronts, el president Bill Clinton va declarar que “hauria preferit ser president durant la Segona Guerra Mundial” i que “envejava Kennedy, que tenia un enemic”. El seu successor, George W. Bush, va gaudir d’un moment d’unitat nacional després dels atacs de l’11 de setembre. Aleshores, ell i el vicepresident Dick Cheney van intentar trobar l’enemic tan cobejat en una nova guerra al terror contra Al-Qaida a l’Afganistan i “l’eix del mal” format per l’Iran, l’Iraq i Corea del Nord.

Per un costat, l’operació va tenir èxit, perquè no hi ha hagut cap altre atac terrorista important en territori dels Estats Units durant els darrers vint anys. Per l’altre, els objectius polítics més ambiciosos de construcció de nacions i imposició de la democràcia pels militars a l’Orient Mitjà han fet fallida. Les intervencions americanes no s’han enfrontat ara a una gran potència, sinó a estats delinqüents i xarxes disperses d’actors sense estat que han produït guerres locals sense fi amb resultats decebedors. A mesura que la majoria dels ciutadans americans han anat perdent la por a nous atacs terroristes des de fora, s’han oposat més a qualsevol guerra exterior.

El president Barack Obama només va intentar una desintoxicació gradual, que va incloure intervencions desastroses a Síria i Líbia, com si el complex industrial-militar no pogués permetre’s un xoc d’abstinència sobtada. En aturar-se a mig camí, no va obtenir beneficis polítics de victòries bèl·liques ni de la consecució de la pau.

L’opinió majoritària actual és que els costos d’intentar reordenar el caòtic llegat colonial a l’Orient Mitjà, amb ètnies i tribus amb absurdes fronteres, han estat excessius. Això contrasta amb l’èxit dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial a Europa Occidental i l’Àsia Oriental, que va implicar més mobilització militar, la creació de l’OTAN i la permanència de tropes americanes en diversos països durant moltes dècades. A l’Orient Mitjà no hi ha hagut un Pla Marshall, sinó una sèrie de vacil·lants reduccions i reenviaments d’efectius militars, sempre amb un peu a la porta.

Donald Trump va ser el primer president en moltes dècades que no va començar cap nova guerra. Mentre iniciava la retirada unilateral de tropes, també va renunciar a diverses organitzacions i acords internacionals. Paradoxalment, evitant o cancel·lant qualsevol compromís estranger que pogués unificar l’opinió pública o almenys distreure l’atenció de la gent, Trump va facilitar indirectament la diversificació i la intensificació de l’agenda política interna amb múltiples qüestions no resoltes que estaven obertes a la confrontació. Els temes econòmics s’han agreujat durant la Gran Recessió i la pandèmia del covid-19, alhora que augmentaven les controvèrsies sobre les polítiques de benestar social, immigració, raça, religió, gènere, sexe, família, educació, control d’armes privades i drets de vot, i sorgien nous moviments socials alternatius, com ara Me Too, Black Lives Matter, grups de milícies, i campanyes antivacunes.

El president Joe Biden, que ha continuat les retirades de l’Orient Mitjà, diu ara que “la construcció de nacions no ha tingut mai cap sentit per a mi”. Però, contràriament a algunes expectatives, l’elecció de Biden no ha generat més cooperació bipartidista interna, sinó que manté la polarització. El dilema imperial continua vigent: o guerra externa amb cohesió nacional o pau internacional amb conflictes interns.

Josep Maria Colomer: és professor de ciència política a la Universitat de Georgetown i coautor de Democracia y globalización (Anagrama)