Cultura 11/09/2021

L’art sorgit d’entre les ruïnes del World Trade Center

Francesc Torres va retratar els objectes de la zona zero de l'11-S i Elena del Rivero en va recollir en un ‘Cant’

6 min
01. La pressió i la calor van doblegar aquesta biga gegantina. 
 02. Un taxi a l’hangar 17.  03. Cant.

BarcelonaLes imatges dels atemptats de l’11-S han quedat gravades en la memòria col·lectiva amb una barreja corprenedora d’horror i magnetisme. Tot el que va succeir durant els atemptats i després va quedar documentat, des dels avions estavellant-se successivament contra les Torres Bessones fins al desenrunament de la zona zero. Precisament fa dos anys van sortir a la llum en una subhasta 2.400 imatges inèdites de la zona zero que havia pres un operari anònim.

Un taxi entre els objectes que van ser recuperat de la zona zero dels atemptats de l'11-S a Nova York

“Aquestes imatges van obrir un debat entre la imatge oficial i la imatge amateur que després va ser important al llarg de la dècada, perquè hem de pensar que el 2001 encara no existien ni YouTube ni les xarxes”, diu Àngel Quintana, catedràtic d’Història i Teoria i de la Imatge i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. “És evident que el que vam veure va ser la imatge oficial, però al llarg dels anys s’han anat recuperant imatges amateurs de testimonis individuals, com les que es poden veure a l’àmbit de l’11-S del Museu de la Premsa de Washington, el Newseum. Es va donar un joc entre la imatge oficial i l’amateur que després va ser clau a partir de les Primaveres àrabs; es pot dir que es tracta d’un debat entre el periodisme, l’opinió i la crònica literària”, afegeix Quintana.

La Torre Bessones durant els atemptats de l'11-S

Tot i l’impacte global que van tenir les imatges de l’11-S, la fotografia de l’any dels World Press Photo del 2002 no va ser dels atemptats sinó la d’un nadó d’un any que va morir de deshidratació en un camp de refugiats als nord del Pakistan. Entre les cinc fotografies dels atemptats que sí van ser premiades: una imatge d’una corrua de gent coberta de cendra fugint de la zona zero, de la de la reportera Gulnara Samoilova; una del segon avió acostant-se a la Torre Sud mentre l’altre estava en flames, de Robert Clark, i la d’un home caient al buit des de la Torre Nord, de Richard Drew, una escena que va inspirar l’escriptor Don DeLillo per escriure la novel·la L’home del salt. És a dir, a a diferència d’altres esdeveniments tràgics, pràcticament no hi havia imatges de les víctimes. “No es volia buscar la morbositat de les víctimes -explica Quintana-. Va haver-hi com una censura prèvia. Es va veure la imatge de la distància, no la d’un càmera que pugui estar al costat d’un bomber que rescata algú. Les víctimes són uns noms que et pots trobar al Memorial de l’11-S, i poca cosa més, també en la ficció”. A Quintana li crida l’atenció un altre aspecte: “Sempre em va sobtar que de l’11-S hem tingut imatges icòniques, però no hem tingut so -conclou-. Quan vaig veure una pel·lícula dels atemptats només amb so, em vaig preguntar per què sempre que pensem en les imatges ens oblidem del so. El so de la caiguda de les Torres Bessones és un so absolutament impressionant”.

Els objectes de la tragèdia

En paral·lel a les imatges que van aparèixer a la premsa, el testimoni més corprenedor de l’11-S és Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’hangar 17, de Francesc Torres, que va documentar més de 1.500 objectes rescatats de la zona zero, entre els quals hi ha bigues retorçades, documents cremats, roba, objectes personals, camions de bombers, cotxes de policia i taxis. “El millor museu del 11-S que ha existit és allò”, diu Francesc Torres. Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’hangar 17 es va poder veure entre els anys 2011 i 2012 en quatre exposicions al CCCB, l’International Center of Photography (Nova York), l’Imperial War Museum (Londres) i el CentroCentro (Madrid), i National Geographic va publicar un llibre amb totes les fotografies del projecte. “El que fa especial aquest treball no és necessàriament de què parla, sinó del que va comportar haver-lo pogut fer -explica Torres-. La peça és el resultat d’un procés molt llarg i molt elaborat que no va ser gens fàcil, perquè la cosa estava molt carregada políticament”. Torres va viure els atemptats de l’11-S de molt a prop, com es pot veure en la fotografia d’aquest article on hi ha una de les torres en flames. “Tenia l’estudi a set o vuit illes americanes, que són més grans, del World Trade Center. Estava a punt de fer un trasllat del meu estudi a Barcelona, i mentre estava coordinant tot això, vaig llogar un apartament que estava al costat de les torres, i va ser allà on em va enxampar l’atemptat”, recorda.

Al marge de la dificultat per accedir a l’hangar, Memòria fragmentada. 11-S NY Artefactes a l’hangar 17 va ser un projecte molt exigent a nivell teòric i ètic perquè les imatges tinguessin autonomia artística i a la vegada fessin justícia als fets que documenten. “El problema amb aquest tipus de treball és com fas servir aquestes imatges; és el mateix que em va passar quan vaig fer la peça de l’exhumació de la fossa comuna a Burgos. Et preguntes si amb això es pot fer art. Si ha de ser una cosa simplement explicativa, aleshores val més no tocar-ho”, diu Torres.

El principal repte al qual es va enfrontar Francesc Torres és que alguns objectes podien recordar a obres d’art d’artistes com Antoni Tàpies, Richard Serra, Jasper Johns i John Chamberlain. “Fa 150 anys una biga retorçada era una biga retorçada, i punt; ara no. Ara tot ha percolat, s’ha acabat assimilant. Encara que sigui una cosa que ve del món de l’art, d’alguna manera o d’una altra ha arribat a la cultura popular”, diu. Per això es va esforçar per no deixar-se portar per l’estètica, però a la vegada la va haver de tenir en compte per fer un treball reeixit: “Com que no ho pots racionalitzar, al final acabes funcionant al nivell de l’estómac, de cintura cap avall; si veus que no ho estàs fent bé, vas provant fins que l’encertes. Memòria fragmentada va ser molt difícil sobretot per això. La línia entre una bona fotografia i una altra amb una càrrega estètica massa forta és molt difícil de separar”.

La primera vegada que Francesc Torres va entrar a l’hangar 17, de 80.000 metres quadrats, va ser clandestina, i més endavant els responsables de l’incipient Museu de l’11-S van quedar convençuts de què Torres era l’artista per fer aquest treball per la delicadesa que van trobar en el treball de l’exhumació de la fossa comuna, titulat Fosca és l’habitació on dormim. Les sessions de treball amb el material de l’11-S van començar el 2006 i van acabar l’abril del 2009, perquè al juliol d’aquell any van començar a traslladar alguns dels objectes a diversos museus i memorials als Estats Units i arreu. “Vaig fotografiar-ho tot primer amb una càmera digital que no podia ser la definitiva, perquè en aquell moment les càmeres digitals tenien una definició molt dolenta, i després h amb una càmera analògica”, diu. La rebuda que va tenir va ser molt positiva. “No recordo cap crítica negativa, no va passar, era molt fàcil que es pogués produir, però afortunadament no va passar”, conclou Torres.

'Cant', d'Elena del Rivero
Una de les peces de 'L'arxiu de la pols', d'Elena del Rivero

El dol de l’11-S d’Elena del Rivero

L’artista valenciana Elena del Rivero també vivia a Nova York en el moment dels atacs, però era fora de la ciutat. Quan va tornar al seu apartament a la zona del World Trade Center, se’l va trobar ple de paperassa, cendra i runa, i després de netejar els papers i esborrar-ne les empremtes personals durant cinc anys, en va cosir més de 3.000 en unes gran tires de tela de cotó per fer una obra titulada A chant [Cant ], evocadora d’un salt d’aigua, que es pot veure al museu Es Baluard de Palma a partir de demà coincidint amb el vintè aniversari dels atemptats. La mostra porta per títol l’arxiu de la pols: An ongoing project i també inclou els treballs que Del Rivero ha fet arran dels atemptats en els últims vint anys relacionats, com diuen des del museu, amb “la pèrdua, la memòria col·lectiva i el dolor”. També es podran veure per primera vegada uns collages fets amb peces de pintures que van ser destruïdes durant els atacs.

El World Trade Center reconstruït segons un pla urbanístic de Daniel Libeskind en una imatge recent
La resurrecció de la zona zero

La reconstrucció del World Trade Center va ser molt complexa, per la revisió de normatives edificatòries que va comportar, pel dol i pels nombrosos agents implicats. Va ser polèmica l’elecció del pla urbanístic presentat per l’arquitecte Daniel Libeskind, conegut per edificis com el Museu Jueu de Berlín, però se’n va sortir malgrat la pressió i l’exposició pública. “Va ser un repte, va ser un moment molt intens”, diu Libeskind, que va disposar d’“una gran implicació” de tothom. Del conjunt falten dues torres i un teatre. “És un projecte que ha canviat Nova York”, subratlla.

stats