L’era de les passions fosques s’ha desfermat
A vegades, quan no tinc res millor a fer, penso en les eleccions d'uns altres temps: per exemple, quan Mitt Romney va competir amb Barack Obama o John Kerry amb George W. Bush. Intento esbrinar per què aleshores la política i la societat en general ens semblaven tan diferents.
No és perquè en aquell moment no tinguéssim grans desacords. La guerra de l’Iraq va generar algunes discussions força abrandades. No és perquè no estiguéssim polaritzats. Fa molt de temps que els comentaristes escriuen sobre la polarització política, almenys des del 2000 i potser des de molt abans i tot.
La política és diferent ara perquè s’ha desfermat una cosa terrible. William A. Galston la defineix al seu magnífic nou llibre, Anger, fear, domination: dark passions and the power of political speech [Ira, por, dominació: les passions fosques i el poder del discurs polític]. Fins i tot abans de l’assassinat de Charlie Kirk era obvi que ara les passions fosques impregnen la psique nord-americana i, de retruc, la política nord-americana.
Un repte fonamental a la vida és trobar la manera de motivar la gent a fer coses: votar en una direcció determinada, actuar d’una certa manera. Els bons líders motiven la gent a través del que podríem anomenar les passions lluminoses: l’esperança, les aspiracions elevades, una visió inspiradora d’una vida millor. Però avui, i potser cada dia, els líders de tot l’espectre polític han descobert que les passions fosques són molt més fàcils de despertar. L’evolució ens ha tornat extremament sensibles a l’amenaça: allò que els psicòlegs anomenen biaix de negativitat.
Donald Trump és un home impulsat de manera gairebé absoluta per les passions fosques –l’odi, la ira, el ressentiment, la por, l’afany de domini– i remou aquestes passions per aconseguir que la gent li doni suport. El 2023, en la cimera de la CPAC [Conferència d’Acció Política Conservadora], va advertir d’unes “forces sinistres que intenten aniquilar Amèrica” i convertir el país en un “abocador socialista de criminals, drogoaddictes, marxistes, mafiosos, radicals i refugiats perillosos que cap altre país vol”.
Trump és un mestre d’aquest art fosc, però no diria que els amics que tinc favorables a Trump tinguin personalitats més fosques que els amics que s’hi oposen. Els progressistes també apel·len a passions fosques. Fa una dècada, aproximadament, vaig mantenir una conversa colpidora amb un publicista demòcrata que estava angoixat perquè gairebé tots els anuncis que feia per ajudar els seus candidats estaven dissenyats per despertar por i animositat.
“El que la gent oblida és que l’esquerra política va ser realment la que va perfeccionar la política de la ira”, va dir el 2019 l’organitzador social d’esquerres Marshall Ganz a Charles Duhigg en un article de fons a The Atlantic. “Són els progressistes els que van descobrir que, ajudant la gent a veure la injustícia, i no només l’economia, ens fem forts”. Michael Walzer, l’eminent codirector emèrit de la revista progressista Dissent, ho va dir clarament: “La por ha de ser el nostre punt de partida, tot i que és una passió que la dreta explota més fàcilment”.
Nosaltres, als mitjans de comunicació, també apel·lem a aquestes passions. Un dels nostres objectius és motivar-vos a clicar els nostres titulars. Un equip d’investigadors de Nova Zelanda va analitzar els titulars de 47 publicacions nord-americanes. Va descobrir que, entre el 2000 i el 2019, la proporció de titulars destinats a suscitar ira es va més que duplicar. El predomini de titulars destinats a suscitar por va augmentar un 150%.
Voldria entendre fins a quin punt les passions fosques ens governen. Analitzem-les breument una a una:
Ira. La ira sorgeix quan algú ha danyat alguna cosa que nosaltres considerem important. Pot ser noble quan es dirigeix a la injustícia. Però el que és seductor de la ira és que et fa sentir perversament bé. Et fa sentir fort, digne i empoderat. Expressar la ira és una forma de comunicació potent. Fa saber a l’altre, amb força claredat, que vols que alguna cosa canviï. El problema és que avui en la nostra vida pública no ens limitem a tenir esclats d’ira esporàdics: la ira s’ha convertit en un estat permanent en la vida de moltes persones.
Odi. Et pots enfadar amb algú que estimes. L’odi, en canvi, és persistent. Com escriu Galston: “Sentim ira pel que algú ha fet i odi pel que algú és”. La persona que t’odia et vol destruir. Els antisemites odien els jueus. Durant el genocidi ruandès, els hutus odiaven els tutsis. “L’odi no es pot apaivagar –continua Galston–, només es pot combatre”.
Ressentiment. El ressentiment té a veure amb l’estatus social. Algú et fa sentir inferior. Algú no t’ofereix reconeixement ni respecte. Les persones ressentides estan tancades en si mateixes. No poden deixar de pensar i de sentir ressentiment per unes persones tan altives que potser ni tan sols saben que existeixen. Sovint es canalitza a través de la ira, però sovint també te’l guardes a dins, perquè la persona que hi està sotmesa se sent impotent, socialment inferior.
Por. La por és positiva quan t’alerta d’alguna amenaça real. Però com ha assenyalat el sociòleg Zygmunt Bauman, “la por arriba a extrems temibles quan és difusa, dispersa, opaca, deslligada i desbocada, i es mou a la deriva, sense una causa ni un rumb prou clars”. Quan passa això, la por es converteix en un sentiment d’amenaça existencial que no et porta enlloc de manera clara. Quan la por es converteix en terror, fa que el debat racional sigui gairebé impossible. Quan la gent no pot localitzar l’origen de la seva por, no se sap mai a qui atacarà ni a qui culparà; només se sap que trobarà un boc expiatori.
L’afany de domini. En parlem menys que de les altres passions, però aquesta és la més fosca de totes, la més omnipresent i la més destructiva. Sant Agustí l’anomenava libido dominandi. És l’afany de controlar, d’exercir poder sobre algú, de convertir-se en un déu. Sovint la mou l’angoixa reprimida, la inseguretat i una por a l’abandonament que fa que la gent vulgui imposar el seu poder en cada situació. Existeix a la vida personal i fa que algunes persones intentin manipular-te, interrompre’t i parlar al mateix temps que tu. Dins la família, porta a una educació dels fills autoritària, l’amor condicional, les violacions de límits i les tàctiques d’aïllament, com ara repudiar algú. A la vida intel·lectual, fa que algunes persones vulguin dominar la realitat, imposar la seva falsa visió de la veritat a tothom que els envolta. Les persones amb un fort afany de domini no poden suportar el dubte. Volen imposar certeses brutals i simplificacions descarnades.
La política té a veure amb el poder, o sigui que, esclar, atrau persones amb una forta libido dominandi. Quan aquest afany es combina amb un tipus de personalitat que, tal com diuen els psicòlegs, engloba la tríada fosca (maquiavel·lisme, narcisisme i psicopatia), es donen certs personatges despietats: Hitler, Mao, Stalin.
A la vida pública, l’afany de domini pot adoptar formes brutals. Quan veiem policies que peguen a un home que és a terra, amb prou feines conscient, som davant d’aquest afany de domini. També pot adoptar formes més subtils. Em sorprèn la força de l’afany humà per segregar i excloure. Per exemple, tan bon punt les persones d’esquerres van establir una posició dominant en el món acadèmic, els mitjans de comunicació i els sectors sense ànim de lucre van excloure majoritàriament les veus conservadores i de la classe treballadora. Volien control.
Les passions fosques formen part de la nostra naturalesa, com les tecles negres d’un piano. Si ens bombardegen amb discursos que toquen les tecles negres, l’animadversió augmentarà. Quan les persones consumeixen una informació que demostra respecte, curiositat, comunió i esperança, l’animadversió disminueix. El problema és que les passions fosques són imperials. Un cop t’entren al cos, tendeixen a estendre’s. Les passions fosques expulsen les bones.
Actualment, la política nord-americana està dominada per les pors, els odis i els ressentiments enfrontats. Si la democràcia liberal falla, serà perquè tot un seguit de forces han minat els fonaments emocionals de què depèn el liberalisme. Les passions fosques desemboquen en la crueltat, la violència i la desconfiança. Els bastons i els rocs et poden trencar els ossos, però les paraules que desperten les passions fosques et poden matar.
Els pares fundadors dels Estats Units van dedicar molt de temps a pensar en les passions fosques. Samuel Adams va declarar que els humans es mouen per “ambició i set de poder”. Patrick Henry va confessar que havia arribat a “sentir pànic davant la depravació de la naturalesa humana”. John Jay va declarar: “La majoria d'homes no són savis ni bons”.
Van preferir la democràcia perquè no confiaven en un sol home o un petit grup de persones que tinguessin el poder. Creien que era més prudent repartir-lo i, després, a la Constitució, van imposar tot mena de maneres de frenar el desig humà.
Des de llavors, especialment durant els últims seixanta anys, hi ha hagut una gran pèrdua de coneixement moral, una ingenuïtat i una ignorància respecte a les passions fosques. Pecaminós era una paraula poderosa, significativa, que sacsejava l’ànima. Ara s’utilitza principalment en referència a les postres. “Quan penso en els anys en què em vaig criar, a la dècada dels cinquanta –va escriure una vegada Andrew Delbanco–, m’adono que aquest procés de no identificació del mal, tot i que va començar fa segles, s’ha accelerat enormement durant la meva vida”.
¿Com hem pogut tornar-nos tan ignorants sobre la nostra lluita interior entre les forces lluminoses i les forces fosques? La religió té molt a veure en aquesta lluita, i la religió juga un paper menor a la vida pública.
Després de la Segona Guerra Mundial, una sèrie de pensadors, incloent-hi els del moviment de l’autoestima, van argumentar que la naturalesa humana era essencialment bona. Si hi ha mal al món, és a les estructures socials, no pas en nosaltres mateixos. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, la psicologia es va convertir en el camí principal de la gent per entendre’s a si mateixa. La psique va substituir l’ànima i els símptomes van substituir el pecat. Després vam circumscriure la moral al terreny privat. Les escoles, per exemple, van deixar de banda les qüestions de la formació moral i es van dedicar a les qüestions de la preparació professional. Vam dir a les generacions successives que trobessin els seus propis valors, que trobessin la seva pròpia veritat. Això és com dir a algú que trobi la seva pròpia astrofísica. Si no tenim professors i referents que ens ajudin a endinsar-nos en la llarga tradició humana del coneixement moral, acabarem sent terriblement ignorants.
Hi ha una força que actua per sobre de totes les altres a l’hora de despertar-nos les passions fosques, i en tenim en abundància: la humiliació. La gent se sent humiliada quan no se li concedeix el mateix estatus i quan se l’ha privat d’alguna cosa a què creu que té dret. I, com tots sabem, el dolor que no es transforma es transmet. Les persones humiliades acaben descarregant la seva ira.
La humiliació desencadena els esdeveniments del món. Alemanya va ser humiliada al final de la Primera Guerra Mundial. El món àrab va ser humiliat després de la derrota a la Guerra dels Sis Dies. Rússia va ser humiliada per la seva derrota a la Guerra Freda. L’acadèmic xinès William Callahan va escriure: “El relat principal de la història xinesa moderna és el discurs del segle de la humiliació nacional”.
La humiliació produeix horrors dins el nostre país. Des del tiroteig de Columbine hem tingut una llarga sèrie d’homes humiliats, solitaris i turmentats per les ofenses que han trobat una solució psíquica a través d’una arma. Durant els últims seixanta anys, l’elit instruïda ha creat una meritocràcia, un sistema econòmic i una atmosfera cultural que se serveix a si mateixa i deixa que la resta se'n senti exclosa i humiliada. Durant els últims trenta anys, els membres més rics, blancs i amb més bona formació de la nostra societat s’han convertit en les persones més extremistes de dretes i esquerres i han començat una guerra que deixa tots els bàndols furiosos i espantats. No soc l’únic que es pregunta si la història hauria estat diferent si Barack Obama, aleshores president, no hagués humiliat Donald Trump en un sopar de l’Associació de Corresponsals de la Casa Blanca.
Així doncs, tornant a la meva pregunta original: per què la percepció que tenim de la política és tan diferent de la que teníem temps enrere? Per dir-ho ras i curt, durant aquests anys els demagogs de la política, dels mitjans de comunicació i d’internet han explotat els sentiments comuns d’humiliació per despertar passions fosques i aquestes passions fosques deshumanitzen la nostra cultura i soscaven la democràcia liberal. Tinc la intuïció que això només és el principi d’aquesta espiral, que no farà sinó empitjorar.
La història proporciona exemples clars de com aturar el bucle funest de la passió fosca. Comença quan un líder o un grup de persones, que tenen tot el dret de sentir-se humiliades, que tenen tot el dret de recórrer a les motivacions fosques, decideixen interrompre el procés. Simplement es neguen a ser engolits per l’amargor i treballen –laboriosament durant anys o dècades– per cultivar les passions lluminoses dins seu, per buscar motivació en l’esperança, la cura i una visió més lluminosa del bé, i per mostrar aquestes passions als altres, sobretot als seus enemics.
Václav Havel ho va fer. Abraham Lincoln ho va fer en el seu segon discurs inaugural. Alfred Dreyfus ho va fer després de la seva falsa condemna i Viktor Frankl ho va fer després de l’Holocaust. Pots creure que Jesús és el messies o no, però el que dona grandesa moral a la seva vida és la capacitat d’enfrontar-se a l’odi amb amor. Aquests líders van mostrar una generositat sorprenent. No van buscar cap mena de venjança.
Òbviament, em ve al cap Martin Luther King: “Als nostres oponents més acèrrims els diem: tindrem una capacitat de suportar el sofriment equivalent a la vostra capacitat d’infligir-ne. Ens enfrontarem a la vostra fortalesa física amb la nostra fortalesa d’ànim. Feu-nos el que vulgueu i continuarem estimant-vos. No podem obeir a consciència les vostres lleis injustes, perquè la no cooperació amb el mal és una obligació moral tan gran com ho és la cooperació amb el bé. Fiqueu-nos a la presó i us continuarem estimant”.
Òbviament, em ve al cap Nelson Mandela. Lluny de sucumbir a les passions fosques, va orientar la seva vida cap a una visió del bé. “He dedicat la meva vida –va dir quan feia poc que l’havien empresonat– a aquesta lluita del poble africà. He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He apreciat l’ideal d'una societat democràtica i lliure en què totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d’oportunitats”.
Aquest tipus de solució de continuïtat és la manera més eficaç de combatre les passions fosques. Tot i que és cert que els humans estem profundament trencats, alhora estem magníficament construïts. Estem concebuts no només per dominar, sinó també amb les passions lluminoses: l’anhel de pertinença, justícia, sentit, comprensió i cura. La vida moral és una lluita per dirimir quina part de nosaltres mateixos desenvoluparem. El lideratge polític és una lluita per trobar les motivacions que desenvoluparà la societat. L’escriptor britànic Henry Fairlie ho va expressar molt bé: “Almenys si reconeixem que pequem, si sabem que individualment estem en guerra, podem anar a la guerra com ho fan els guerrers, amb una mica de valor, entusiasme i fins i tot alegria”.
Galston, que és un teòric polític, recupera l’antiga tradició que emfatitza que el discurs i la retòrica tenen un poder enorme per despertar o reprimir les passions. Quan escollim els nostres líders no només escollim un conjunt de polítiques, sinó també l’ecologia moral que creen amb les seves paraules. Galston també assenyala que a principis del segle XXI, quan van desaparèixer milions de llocs de treball en la indústria, la classe dirigent amb prou feines hi va parar esment.
Afegiria només que, per reprimir les passions fosques i despertar les bones, els líders han de crear condicions en què les persones puguin experimentar la mobilitat social. Fa molt de temps que els filòsofs que han entès que l’antídot contra la por no és el coratge, sinó l’esperança. Si la gent té la sensació que la seva vida i la societat estan estancades, es defensarà amb ungles i dents. Però si té la sensació que personalment va cap a millor, que la societat va cap a millor, se sentirà amb un marge d’acció més ampli i les seves motivacions estaran orientades a aprofitar alguna oportunitat meravellosa, i això són bones motivacions.
Les passions fosques miren enrere, cap a algun greuge infligit en el passat, i endureixen el cor de la gent. Les passions lluminoses miren cap al futur, cap a una vida millor, i fan que la gent tingui una mentalitat tenaç, però un cor compassiu.
Copyright The New York Times