Les eleccions al Parlament de l'any 2003 van suposar la pèrdua de l'hegemonia política del nacionalisme conservador a Catalunya. Una part notable dels votants convergents no havia digerit gens bé els pactes de CiU amb el PP de José María Aznar, i el candidat nacionalista Artur Mas, que es presentava per primera vegada, va pagar en carn pròpia els plats trencats de Jordi Pujol. Tot i que Mas va guanyar les eleccions per la mínima, amb 46 escons enfront dels 42 que va aconseguir Pasqual Maragall, el PSC, ERC i ICV van complir la promesa d'articular un govern alternatiu i van bastir el primer tripartit, que formalment van batejar com a govern catalanista i d'esquerres . Maragall va esdevenir el primer president de la Generalitat que no procedia del nacionalisme i Josep-Lluís Carod-Rovira, que va catapultar ERC fins als 23 escons, es va convertir en conseller primer. Tant el nou govern com CiU es van conjurar per impulsar un nou Estatut, un objectiu assolit, però, a un cost polític altíssim per a Catalunya: el text va ser retallat a Madrid i mutilat pel Tribunal Constitucional (TC), un fet que va aixecar una onada de protestes a Catalunya que van començar a configurar la majoria social sobiranista actual. Les eleccions del 2006 van possibilitar el segon i últim tripartit, liderat per un dèbil José Montilla i una ERC en crisi interna. La reedició d'un govern d'esquerres i la derrota política que havia suposat el nou Estatut van provocar una transició ideològica a CDC des del catalanisme moderat al sobiranisme desacomplexat, que Mas va assumir completament.