El pensament del doctor Broggi
El doctor Moisès Broggi, mort dilluns als 104 anys, deixa un llegat de reflexions sobre la vida, la mort i la vellesa, però també sobre la seva professió i el present i futur de Catalunya
BARCELONACatalunya
Sóc optimista perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?
Ens necessiten, perquè Espanya sense Catalunya, en què queda? Ho aconseguirem anant a les bones i fent que a tot el món s'adonin de la injustícia que patim.
Catalunya ha de poder discutir amb Espanya de tu a tu i no com a subordinada.
El meu pare era partidari de Cambó, deia que Catalunya havia de catalanitzar Espanya. Però tenia un parent de la meva mare, el Batista i Roca, que era separatista i deia que amb Espanya no hi havia res a fer, i tenia tota la raó.
La mort
Crec que hi ha un esperit universal, que ho fa moure tot i cadascun de nosaltres en portem dins una part. La personalitat nostra té tres plans: el físic, el mental i l'espiritual. El físic se'n va a passeig, a un piló de cucs, i això no ho paeix ningú; per això hi ha la cosa mental, que et dóna el concepte del jo, el jo separat de tota la resta. I queda l'esperit humà, que és una espurna de l'esperit universal que ho fa moure tot.
Com més m'acosto a la mort, menys por em fa. La vellesa es va fabricar per a això: vas perdent facultats per deixar-te anar, perquè flueixis.
Penso que ja estic al final i ja em toca. Però que trigui...
La medicina
Sóc partidari d'un copagament just. La sanitat pública ha de donar servei gratuït als que ho necessiten de veritat, però els que poden pagar han de contribuir. Ens hem acostumat a tenir-ho tot a l'abast i no pot ser que ara hi hagi gent amb diners que s'opera gratis.
El metge ara cura més que abans, però en canvi consola molt menys. Ara el metge és un funcionari i la gent no en fa cas i n'abusa. Ha perdut molt.
La ciència no té límits. La ciència no té moral. No és ni bona ni dolenta, segueix el seu curs, imparable. Però compte amb el seu ús.
El món
Fins ara el mecanisme de les relacions internacionals eren les guerres, però després dels terribles enfrontaments bèl·lics del segle passat tothom té por. Ara la il·lusió és la pau del món i per tenir la pau és necessària la llibertat dels pobles. L'home en el fons és un animal depredador, viu dels altres, i la compassió és postissa, però ha de prevaler.
El futur és imprevisible, però les experiències viscudes fan veure que sovint els fets es repeteixen i que, malgrat que les coses canvien, l'home segueix sent el mateix de sempre. La humanitat és capaç d'ensopegar repetides vegades amb la mateixa pedra.
Ara és un moment difícil, perquè el món ha de canviar. Els joves han de procurar afavorir tots els moviments de convivència d'amistat. I anar contra les tiranies i els absolutismes.
Un consell als néts? Que no facin guerres! I mirin d'arreglar les coses pacíficament.
La vellesa
Això de la vellesa és molt interessant perquè veus que el cos se'n va anant, cada vegada perds més la força, vas més coix, la columna vertebral es deforma, les paraules no surten. En fi, veus que vas cap avall, estàs en un pendent i t'hi has de deixar anar i vas a parar no sé on.
Cada edat té els seus al·licients. El vell no té futur, però té molt de passat.
Tinc la sort que tots els fills viuen a Barcelona, perquè el problema dels vells és quan es troben sols i han d'anar a una residència. El que fa més alegria és tenir fills i néts, però, en canvi, hi ha massa gent al món, no hi cabrem.