Vicerector de Política Científica UPFLes universitats juguen el paper, en totes les societats avançades, de formar al més alt nivell la seva gent. Però aquesta funció de transmissió del coneixement no és l’única que desenvolupen. Repassant algunes de les millors universitats del món, com ara Harvard, Stanford, MIT, Cambridge i Oxford, es veu clarament que tenen en comú que, a més de formar, dediquen gran part del seu esforç a la recerca i a la transferència de coneixement a la societat.
Un exemple paradigmàtic és el de la Universitat de Stanford. Als anys 30, tot i ser una universitat de segona categoria, va dedicar els seus esforços a la recerca tecnològica. Això li va permetre generar un nucli de recerca que ha sigut en gran part responsable de la creació del Silicon Valley de Califòrnia, on hi ha totes les empreses que ara dominen el món en el camp de les noves tecnologies, com Google, Hewlett-Packard, Intel, Tesla, Facebook o Apple, entre d’altres. Aquí es veu clarament que una aposta per la recerca pot aportar un benefici directe sobre la creació de llocs de treball de qualitat, a més d’ingressos per a la societat que l’envolta.
En els rànquings internacionals que classifiquen les universitats del món, no hi sortim ben parats. No hi ha cap universitat espanyola que encapçali cap d’aquestes llistes, tot i que alguna es remunta al segle XII. Per tant, no és la falta de tradició sinó de desenvolupament de tot el seu potencial, el que està fallant. Dit això, les universitats catalanes estan fent un esforç clar per esdevenir centres de referència. Quan analitzem aquests mateixos rànquings, el que es veu és que les universitats catalanes són les que, de manera sistemàtica, els encapçalen a Espanya, i no queden gens malament en el marc europeu.
Les nostres universitats han millorat molt en els últims 25 anys i hi ha tot un seguit d’àmbits en què la seva recerca és comparable amb la de les millors universitats. És així gràcies a una política clara d’impuls de la recerca per part del Govern, pel que fa tant a la captació de talent com a la forta inversió en centres de recerca i en la millora del marc normatiu. Sense oblidar el suport del teixit social. Ara, però, cal plantejar-nos què cal fer per acostar-nos a les millors universitats.
Un dels factors importants són els recursos disponibles. Les universitats punteres disposen de molts més. Per exemple, el MIT i Oxford tenien l’any passat un pressupost aproximat de 2.700 i 1.500 milions d’euros respectivament, amb uns 11.000 i 22.000 estudiants. Mentrestant, la UB i la UPF, amb 65.000 i 12.000 estudiants, tenien un pressupost de 365 i 125 milions d’euros, respectivament. Òbviament, una millora del finançament obriria noves oportunitats i podria potenciar aquells àmbits en què som més competitius.
La millora del finançament de les universitats, però, no passa necessàriament per un gran increment de recursos sinó per aportar aquells que serveixin realment per millorar la seva competitivitat. No podem seguir finançant les universitats només pel volum d’estudiants que tenen sinó també pel seu impacte en la generació de coneixement i la transferència que en fan a la societat. Així doncs, aquelles universitats que acceptin els nous reptes han de poder disposar de recursos per poder-los afrontar.
El finançament de moltes universitats anglosaxones no només depèn de recursos públics, sinó que aconsegueixen molts recursos de la transferència i de les donacions. Al nostre país hi ha tot un seguit de fundacions que donen suport a la recerca, com ara Cellex, La Caixa o la Fundació Botin, entre d’altres. Tot i això, les aportacions estan a uns nivells molt llunyans dels que hi ha al nord d’Europa o als Estats Units, on, per exemple, l’any passat els exalumnes d’empresarials de Stanford van aportar a la universitat 890 milions de dòlars en un sol any.
Una aposta així també requereix altres canvis. És difícil millorar amb les actuals estructures de gestió de les universitats. Hem de ser capaços de poder identificar els millors perfils perquè els objectius finals es puguin desenvolupar amb el màxim de garanties possibles. També cal reorganitzar les estructures de gestió i acadèmiques actuals, vestigis del passat, per poder fer front als reptes del present i del futur amb més agilitat i capacitat. La recerca de les universitats ha de coordinar-se, o fins i tot integrar-se, amb la que es fa als centres de recerca per aconseguir el màxim nombre de sinergies possible.
Cal nodrir i potenciar el programa de captació de talent Icrea, que va suposar un canvi qualitatiu per al nostre sistema, per poder seguir atraient els millors investigadors. Però això no és suficient: cal una aposta clara de les universitats per captar i retenir el millor talent, i per això cal ser més estrictes i tenir uns procediments de selecció més bons.
Una altra millora passa per una planificació estratègica i una avaluació contínua de la tasca de recerca i transferència, en paral·lel a la de l’activitat docent. Això ha de servir per identificar fortaleses i debilitats, per generar polítiques científiques clares i ambicioses, i per retre comptes als ciutadans. Impulsar la transferència del coneixement generat és un pas essencial per poder treure el màxim de profit de la recerca. Israel és un model a seguir perquè s’hi fa un seguiment molt acurat de la recerca per poder veure com es pot aplicar en la generació de noves empreses i per aportar noves tecnologies. Cal impulsar aquesta visió en els nostres investigadors, així com dotar les universitats dels instruments necessaris per afavorir aquesta transferència a la nostra societat.
En una època en què l’economia cada cop depèn més de la formació i de la capacitat dels països de generar coneixement transferible a l’economia productiva, cal prendre les decisions estratègiques adequades per fer-ho possible.