Imaginem tres possibles raons perquè Alícia Sánchez-Camacho hagi triat La cultura. Todo lo que hay que saber , de Dietrich Schwanitz, com a llibre de capçalera. En primer lloc hi hauria la voluntat d'aprenentatge, sempre noble, però un pèl preocupant: per què acudeix a un llibre adreçat als lectors universitaris que neix a partir de l'enrabiada de l'autor -catedràtic a Hamburg- quan els seus alumnes
afirmaven que les piràmides eren les muntanyes que separaven França d'Espanya o que els habitants d'Egipte eren les mòmies? En segon lloc hi ha una hipotètica vocació apropiacionista del discurs de l'autor: el perill és que la perspectiva de Schwanitz defuig l'objectivitat amb tota la intenció del món, i és una síntesi temerària, inevitablement reduccionista, de conceptes, tendències i eminències culturals (dedica 12 línies a Plató i 13 a Aristòtil, per posar dos exemples). Per últim, cal tenir present que Dietrich Schwanitz va ser un professor, tertulià i autor incòmode i polèmic, ben capacitat per posar el dit a la nafra sempre que calia. ¿Deu ser aquest l'objectiu subliminal de tenir La cultura com a punt de referència?