César Molinas: “No falten diners per lluitar contra l’atur, però els que hi ha es roben”

BarcelonaCésar Molinas (Barcelona, 1950) és economista, consultor i conseller de l’empresa Cross Road Biotech. Establert a Madrid, acaba de publicar amb Pilar García Perea, també economista sènior del Banc d’Espanya, el llibre Acabar con el paro. ¿Queremos? ¿Podemos?, en el qual fan una anàlisi de què ha dut Espanya a tenir l’atur més alarmant d’Europa. El llibre proposa reformes, més radicals que les que s’han fet fins ara, i reparteix culpes entre governs, sindicats i patronals.

Què en pensa de com s’ha abordat el problema de l’atur a Espanya?

L’atur no és una gran preocupació a Espanya. He constatat que el que amoïna és la precarietat, no l’atur. I això és força dramàtic, perquè gran part dels aturats avui ja estan pràcticament exclosos del mercat laboral. Després d’un any i mig sense feina, o més, et desanimes, et descapitalitzes. No tenim aturats, tenim exclosos, que és més greu. Per això plantegem al llibre si de debò volem acabar amb l’atur, perquè jo tinc dubtes que hi hagi voluntat.

¿I de mesures com ara la reforma laboral?

No hi ha hagut un pla de xoc de polítiques actives d’ocupació, per formar la gent. I no ha sigut per falta de diners: és que els diners es roben, com s’ha vist amb l’escàndol dels cursos de formació. Però no és només això, perquè els fons que no es roben tampoc hi ha cap interès a usar-los per donar una formació pràctica que augmenti l’ocupabilitat dels aturats. Amb un atur que només supera Grècia, que sindicats, patronals i governs s’embutxaquin els diners destinats a formar aturats és de premi Nobel!

Quina creu que és l’anomalia principal del mercat laboral?

La situació tan lamentable que tenim té una explicació històrica. Quan el país s’ensorrava als anys 80, amb un atur creixent i una inflació disparada, el govern va asseure sindicats i patronals a Madrid i els va dir que tot el que pactin en un despatx serà més fort que una llei.

Aquest és l’origen del problema? Per què?

La prohibició d’acomiadar durant el franquisme s’ha anat perllongant per a un grup de treballadors cada cop més petit. Abans, les empreses aguantaven els treballadors fins que no podien més i tancaven. Quina solució troben govern, sindicats i patronals? Inventarem una nova categoria de treballadors: els temporals, que en pocs anys passen a ser el 30% del total d’empleats. Un nucli de treballadors cada cop més petit es converteixen en intocables mentre que a d’altres no costa res acomiadar-los. Com ho ha fet la indústria de l’automòbil per competir amb els txecs o els hongaresos? Han abaixat salaris, però no els de tots, sinó els dels nous, que entren amb la meitat de sou.

Proposa més flexibilitat. ¿No hi ha risc que s’incentivi el dúmping entre empreses?

La pràctica perversa és un risc sempre, i es tracta d’escollir un mal menor. La flexibilitat és molt necessària a Espanya. La reforma del PP va en la bona direcció, però no arregla el problema. El mercat laboral no té solució a curt termini sinó a una generació vista, que és el que es triga a canviar un sistema educatiu.

¿Cap on ha d’anar aquesta reforma educativa?

És el tema bàsic. El mercat laboral potser l’arreglem a cop de reforma però l’ocupabilitat no es canvia aquí sinó al sistema educatiu. Tenim una FP poc desenvolupada i tenim un exemple al País Basc que es una història d’èxit. Copiem-lo! No pot ser que els centres imparteixin coses que les empreses no demanen.

Què en pensa de la pujada que s’ha plantejat del salari mínim?

Això forma part del debat polític, però és difícil pensar que apujar-lo farà, com defensen alguns, que l’ocupació augmenti. Un increment beneficiarà gent amb molt poca qualificació, i un cop quedin fora del mercat, no tornaran a treballar, en quedaran expulsats per sempre. Seria molt prudent amb això, perquè el sou va lligat a la productivitat i algú amb una escombra i un recollidor té la productivitat que té i fa això perquè no té la productivitat per fer una altra cosa més complexa o abstracta.