Guia per entendre els aranzels de Trump: qui els paga i com funcionen

BarcelonaA l'espera que Brussel·les en publiqui més detalls, de moment se sap que l'acord comercial assolit entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president dels Estats Units, Donald Trump, deixarà finalment els aranzels als productes europeus que es venguin en territori nord-americà al 15%. El fet que sigui un impost de l'administració federal dels EUA però sobre productes fabricats a la Unió Europea, pot provocar dubtes sobre qui i quan l'ha de pagar i sobre a qui afecta més directament.

Aquestes són algunes de les preguntes més recurrents sobre la disputa comercial entre Washington i Brussel·les:

Qui paga un aranzel?

El primer que cal tenir en compte sobre els aranzels del 15% acordats per Trump i Von der Leyen és que no els han de pagar directament les empreses europees, i encara menys els consumidors europeus. Qui els ha d'abonar són les empreses importadores nord-americanes que compren els productes europeus i els entren al seu país.

Encara que cada país té un sistema tributari diferent, el pagament de l'aranzel sempre es controla en el moment en què els productes arriben a la duana de la frontera. En aquest cas, quan els béns europeus afectats pels aranzels arribin a una entrada fronterera dels Estats Units, agents de duanes nord-americanes controlen la mercaderia i li assignen la tarifa corresponent, en aquest cas el 15%. "Quan arriba al port, es genera una autoliquidació", explica Emili Vizuete, director del màster d'economia internacional de la Universitat de Barcelona. Aquest recàrrec l'ha de pagar l'empresa nord-americana que compra els productes.

Què vol dir un 15%?

És el recàrrec sobre el preu que paga l'importador nord-americà pels béns europeus que fa entrar a territori dels EUA. Per exemple, si uns grans magatzems de Nova York compren perfums d'una marca de luxe italiana fabricats a Milà per un preu de 10 milions de dòlars, quan el carregament de perfum arribi a la duana del port de Nova York els grans magatzems hauran de pagar 1,5 milions de dòlars (el 15% dels 10 milions) al govern federal.

Per tant, són companyies nord-americanes les que assumeixen inicialment el cost directe de l'aranzel, però, una vegada abonat, han de decidir com el repercuteixen. És aquí on tenen diverses opcions, totes combinables entre elles.

Quines opcions tenen les empreses dels EUA?

La primera opció que té l'empresa nord-americana que ha important béns europeus és retallar els seus marges i, per tant, els seus beneficis empresarials. Ara bé, Vizuete té clar que aquesta opció és la menys probable: "no ho faran", ja que això impacta negativament els propietaris. En cas que sí que optessin per aquesta via, té una implicació negativa sobre l'economia dels EUA, ja que els accionistes de les companyies nord-americanes són gairebé tots residents als EUA en el cas d'empreses petites i mitjanes i, en menor mesura però també substancialment, en el cas de les empreses grans.

La segona opció és que, com a mínim una part del cost de l'aranzel s'inclogui en el preu: això representa encarir el cost de la vida dels consumidors nord-americans o, en el cas de la importació de béns intermedis, els costos de producció de les empreses nord-americanes. Segons Vizuete, aquesta opció és més probable, però no serà l'única: "no crec que el consumidor nord-americà acabi suportant tot el 15%", tot i que en principi seria "el més normal", ja que es tracta d'un aranzel imposat per un govern votat pels ciutadans dels EUA en contra de la voluntat dels europeus.

Poden els nord-americans comprar a altres països amb menys aranzels?

Sí. Una altra alternativa per als importadors dels EUA és deixar de comprar productes europeus i intentar trobar el mateix. Aquesta és la pitjor opció per a les companyies europees, però és difícil, perquè els EUA estan aplicant aranzels molt elevats a la majoria de competidors directes de la UE, com ara el Japó (que també va tancar un acord pel 15%) o el Regne Unit, que ha obtingut un gravamen menor, del 10%, però té molta menys indústria que els seus antics socis comunitaris.

A més, alguns productes europeus no són fàcils de substituir: "Europa no es diferencia per tenir costos baixos, el producte europeu ven qualitat", recorda Vizuete. Això es fa evident en l'alimentació —el xampany, el pernil de Jabugo o el parmesà només es fan a Europa— i en béns industrials d'alt valor afegit (cotxes d'alta gamma, electrodomèstics, maquinària).

Les empreses europees poden retallar preus per ajudar els seus clients nord-americans?

L'última opció és que els importadors dels EUA puguin convèncer els seus proveïdors de la UE perquè els facin rebaixes de preus que puguin almenys alleugerir una part de l'aranzel. Aquesta opció també impacta negativament, però menys, els comptes de les companyies europees, i a més tenen l'opció de negociar retallades de preu a canvi d'increments en el volum de vendes (el que es coneix en llenguatge empresarial com a rappel) que compensin parcialment la caiguda d'ingressos; és a dir, vendre més barat, però en més quantitat.

Cal tenir present, però, que cada cas depèn del "poder que tingui" cada companyia, indica Vizuete. Si una pime nord-americana intenta que una multinacional europea li faci un descompte, segurament no se'n sortirà. Però si és el cas contrari, una pime europea pot no tenir més remei que acceptar rebaixes de preu per continuar tenint un client gran als EUA.

Davant d'aquestes opcions, quina és la més probable?

Cap d'elles són excloents. Vizuete assenyala que sempre acostuma a ser "una barreja" de totes les opcions, però amb matisos. El professor de la UB apunta que "la principal" és traslladar bona part del preu al consumidor nord-americà i, en conseqüència, que el cost de la vida als EUA s'encareixi, un fet que el mateix Trump va avisar que podria passar a causa dels aranzels.