D'Ucraïna al golf Pèrsic: com s'afronta quatre anys després una crisi energètica?

Madrid"Des del dissabte, tinc la sensació que estem en un déjà vu". La reflexió la feia la directora general d'Energia de la Comissió Europea, Mechthild Wörsdörfer, durant una intervenció al congrés Biomethane Connect Europe que aquesta setmana s'ha celebrat a Madrid. La funcionària es referia així al record de la gran crisi energètica que va viure el Vell Continent ara fa quatre anys, quan Rússia va atacar Ucraïna. Ara, l’atac dels Estats Units i Israel a l’Iran i les seves ramificacions al golf Pèrsic –provocant també el bloqueig de l'estret d'Ormuz– han tornat a encendre les alarmes pel que fa al subministrament del gas i el petroli, però sobretot el seu cost, cosa que afecta directament famílies i empreses. "Tornem a veure com la geopolítica condiciona el preu", lamentava la funcionària europea.

Des que es va produir l’atac a l’Iran, el preu del gas ha escalat un 50% –el TTF holandès frega els 50 euros/MWh–, mentre que el barril de Brent, referència per a Europa, ho ha fet més d'un 30% situant-se al voltant dels 90 dòlars (divendres ja va superar en alguns moments els 90 dòlars). Fa quatre anys, el cost encara es va disparar més: el gas va registrar el seu màxim històric –345 euros/MWh–, mentre que el cru va superar els 120 dòlars el barril.

La diferència és clara –tot i que el que pugui passar a l'Orient Mitjà encara és incert– i per això algunes veus del sector energètic apunten que l'escenari actual no és el mateix–. També recorden que la dependència amb Rússia era molt major. De fet, en el cas espanyol, els vaixells que van abastir de gas l'Estat el 2025 i que havien passat per l'estret d'Ormuz perquè venien de la zona ara en conflicte (en concret, de Qatar) van suposar només l'1,7% del gas importat.

Però la situació tampoc és la mateixa perquè Europa i els estats membres estan en una "posició millor que quan va esclatar la guerra a Ucraïna", va afirmar la directora europea d'Energia. El motiu són les lliçons que es van extreure aleshores i que van desencadenar en noves polítiques energètiques. Per això, malgrat que des de l'executiu comunitari estan fent un seguiment constant, avui el subministrament està "garantit", afirmava Wörsdörfer.

En concret, de la crisi de fa quatre anys en va néixer el pla europeu batejat amb el nom de Repower UE i que tenia com a eix vertebrador prescindir gradualment dels combustibles fòssils d’origen rus (petroli i gas) i diversificar les fonts. A tall d'exemple, el 2022 el gas natural rus que s'importava a Europa per gasoducte suposava un 40% del total del combustible, i aquest 2025 va caure al 6%, segons càlculs de la Comissió Europea. Durant aquest període de temps s'ha triplicat la importació de gas natural liquat (GNL) provinent dels Estats Units, que ja són el segon proveïdor després de Noruega. També a Espanya han escalat fins a la segona posició. Al conjunt del Vell Continent, a la llista s'hi afegeixen Algèria, Regne Unit i Azerbaidjan.

Però més enllà de la diversificació, també hi havia com a objectiu assegurar la seguretat de subministrament i dependre menys de l'exterior amb l'impuls de l’energia verda. A tot plegat s'hi va sumar una reforma del mercat elèctric europeu per evitar la volatilitat, així com limitacions de preus. En aquest sentit, el govern espanyol també va reformar la tarifa regulada de la llum (PVPC) per allunyar-la de la volatilitat dels preus del mercat majorista, on el preu de l'electricitat varia cada hora del dia i cada dia de l'any i ho fa en funció de l'oferta i la demanda. Són aquests clients els que noten de primeres si els preus del gas es disparen.

Més reserves de gas

Pel que fa a la garantia del subministrament, sobretot amb el fred, es va fixar com a repte tenir els magatzems de gas plens. El temor de la primavera del 2022 era que arribés l'hivern sense tenir prou reserves, i per això es va marcar als estats membres assolir un aprovisionament del 80%.

Alhora, es va començar a apostar per instal·lar regasificadores, una infraestructura que permet convertir el gas natural liquat (GNL) en estat gasós i transportar-lo, després, a través dels gasoductes. Va ser el cas d’Itàlia o Alemanya, amb regassificadores flotants al mar, però fins i tot d'Espanya, que es va veure empesa a reobrir la regasificadora d’El Musel (Astúries). En aquest cas, l'Estat jugava amb avantatge perquè compta amb set regasificadores, per la qual cosa també reexporta GNL regasificat a socis europeus. Un element que també va despertar dubtes perquè es tractava d’apostar de nou per instal·lacions que, a futur, poden quedar obsoletes.

Una aposta renovable desigual

L'altre gran element pel qual s'esforça Europa és el d'aprofitar els recursos naturals (sol, vent i aigua) per produir energia renovable i rebaixar la dependència energètica externa per satisfer la demanda elèctrica, tot i que continua sent elevada. En el cas espanyol, per exemple, el 2024 la dependència externa va ser del 68%, segons dades del ministeri per a la Transició Ecològica. Tanmateix, el pes de les energies verdes sobre el mix elèctric ha crescut amb comptagotes.

Però aquesta aposta europea és desigual. El govern de Pedro Sánchez, per exemple, fa una aposta ferma per la transició ecològica, mentre el govern de França manté la nuclear com el pal de paller de la seva política energètica i Itàlia no vol deixar de consumir gas.

Amb tot, el gas continua tenint molt pes com a font d’energia al Vell Continent i a l’Estat. "Tenim gas per temps", afirmava el president de Naturgy, Francisco Reynés, fa unes setmanes en un fòrum sobre energia organitzat per l’escola de negocis IESE. Quatre anys després, la directora europea d'Energia també ha reconegut que tot i les lliçons cal "accelerar" si es vol assolir els objectius fixats.