Les empreses mitjanes del tèxtil lideren el retorn de la producció a Catalunya
Els costos laborals creixen a l’Àsia, que perd atractiu per fer-hi inversions i instal·lar-hi fàbriques
BarcelonaEl retorn de producció industrial que va marxar de Catalunya atreta per uns costos molt més baixos a l’Àsia és un fet amb noms i cognoms. El recent degoteig de casos permet fer un primer esbós de qui són i què busquen les empreses que emprenen el camí de tornada. “Es tracta d’empreses mitjanes que van marxar fa deu anys o més, en molts casos cap a la Xina, per fabricar més barat, però que ara veuen que l’entorn ha canviat i que els convé més ser a prop del client per ser més ràpides a adaptar-se a la demanda”, resumeix el coordinador d’estudis d’economia industrial del departament d’Empresa i Ocupació, Raül Blanco.
No hi ha dades estadístiques i Blanco insisteix que els moviments són encara “molt incipients”, però la recopilació de casos del seu treball Relocalització industrial a Catalunya -publicat a la memòria econòmica del 2013 de la Cambra de Comerç de Barcelona- mostra que el tèxtil és protagonista de les relocalitzacions. Aquesta indústria va experimentar als 90 una allau de tancaments, però ara troba oportunitats. D’una banda, els costos laborals de la Xina i països de l’entorn pugen i pujaran -un 17% anual, segons la consultora Boston Consulting Group-. De l’altra, els canvis cada cop més ràpids de la moda obliguen a sèries més curtes i en què guanya valor la flexibilitat i la proximitat al client, segons explica Joan Canals, president de la patronal del gènere de punt. Canals afegeix que el retorn industrial és més rellevant del que expliquen els diaris o les mateixes empreses, que prefereixen en molts casos no donar-hi publicitat. “Hi ha molt secretisme a l’hora d’explicar qui és el teu nou proveïdor local, per por que un competidor li vagi al darrere”, diu Canals.
Un moviment global i creixent
Companyies com el fabricant de mitjons Cóndor, amb seu a Arenys de Mar, fa temps que van descobrir la cara menys atractiva de la Xina i el 2011 van tornar a fabricar a Catalunya. També dissenyadors com Sita Mur fabriquen cada cop més localment i no a l’Àsia, diu Canals. Darrere dels noms coneguts, afegeix, hi ha un seguit de tallers anònims i més petits (fins i tot algun autònom) que treballen aquí per als clients d’aquesta indústria que molts donaven per morta fa uns anys.
Fora del tèxtil, però, també hi ha relocalització. En trobem exemples en el sector de les joguines, el químic i fins i tot el farmacèutic. El fenomen, explica Blanco, és global i els Estats Units ens porten avantatge. El fabricant de sabatilles esportives Converse i el de neveres portàtils The Coleman Company són a la llista de més de 20 casos que ha recopilat Blanco. També el gegant Apple ha anunciat el trasllat als Estats Units d’algunes parts del procés productiu.
Hi ha motius per pensar que el retorn, encara petit, de producció anirà a més. “Ja no parlem de cost de producció sinó de cost de col·locació al mercat, que inclou la logística, el transport i altres factors com la tecnologia, que fa guanyar eficiència i resta pes a la mà d’obra en el cost final”, explica el vicepresident de la Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, Antoni Garrell.
La deslocalització iniciada fa una dècada per moltes empreses necessita ara una nova injecció inversora per renovar maquinària (que ja està amortitzada) i això fa que el debat sobre on surt a compte abocar els recursos sigui tan viu actualment, diu Garrell. Ara bé, també adverteix que l’augment d’eficiència dels equips fa que no es creïn tants llocs de treball com abans.
Una nova indústria
N’hi ha, però, que són més escèptics amb l’abast que té i que es pot esperar del retorn industrial: “La relocalització en si no la notem, però sí una reindustrialització, és a dir, l’aterratge de noves indústries a Catalunya que tenen un perfil no tant de manufactura tradicional sinó més lligat a la indústria del coneixement i a àrees amb valor com la biotecnologia”, explica el soci director de PwC a Catalunya, Xavier Brossa.
El que serà rellevant en els pròxims anys, pronostica, no serà tant el retorn de la producció tèxtil sinó el renaixement del sector transformat en centres de disseny, de R+D en l’àmbit dels teixits o plataformes logístiques. I el mateix pot dir-se de la resta de sectors industrials, afegeix. Al seu parer, la nova indústria, autòctona o estrangera, atreta per Barcelona, serà la que ajudarà el sector a guanyar pes en l’economia. Ara la indústria representa el 20% del PIB català i el Govern s’ha proposat arribar al 25% el 2020.