Javier Burón: "En habitatge, els 'boomers' han gaudit d'un sistema que volia beneficiar-los"

BarcelonaJavier Burón (Basauri, 1970) és un reconegut expert en habitatge que ha assessorat diferents governs d'Europa i Amèrica. Va ser gerent d'habitatge a l'Ajuntament de Barcelona i viceconseller en la matèria del Govern Basc. Actualment, és el director gerent de l'empresa d'habitatge públic de Navarra i acaba de publicar el llibre El problema de la vivienda (Arpa Editores).

Per què és tan difícil accedir a un habitatge?

— És molt difícil perquè hem fet històricament moltes coses malament i el resultat és que per als mil·lennials i els Z queda molt poca cobertura. Tenim pocs instruments i no gaire adequats d'intervenció pública. I també hi ha un altre conjunt de coses a les quals al llibre intento no dedicar gaire temps, però que tots coneixem, que és la batalla a les grans ciutats entre els usos a curt termini i els usos a llarg termini, és a dir, els residencials. A aquests se'ls treu espai i apuja el preu.

Què és el que ens ha portat fins aquí?

— El franquisme és una dictadura feixista, això és indubtable, però en habitatge tenia un pla, que era generar el nombre més gran de propietaris. El va complir i va generar una indústria immobiliària que no existia. Però vam arrencar més tard, quan a Europa ja hi havia polítiques públiques d'habitatge. El felipisme també tenia un pla: l'habitatge és un bé de mercat i el mercat el gestiona bé. Deien que s'havia de liberalitzar, que l'Estat en sortís. I, esclar, després ve Aznar i el que diu és que tot Espanya és urbanitzable i arriba la generació de molts habitatges.

Al llibre diu que Espanya és un país fundat sobre el totxo i, alhora, que és dels països amb menys regulació en habitatge.

— A partir d'aleshores vam tenir aquella dècada del 1998 al 2008, que ja sabem com va acabar. Va explotar la bombolla, que gairebé passa per damunt d'Espanya, va destrossar moltes famílies i va generar oportunitats de negoci no gaire honestes per a certs fons d'inversió. I aquí tens tres capes: els meus pares han passat per una experiència generacional amb l'habitatge i jo, que soc generació X, per una altra, que és una desaparició de la intervenció pública que ens va deixar en mans del mercat amb preus creixents. Jo vaig comprar durant la bombolla amb hipoteques molt accessibles.

I la tercera?

— A partir del 2015 comença a recuperar-se l'economia espanyola i els fenòmens que dèiem que passen a les grans ciutats comencen a ser evidents i massius. I aquí ve la següent generació, a qui s'ofereix lloguer de mercat: poc estoc privat de lloguer a preus alts i comencem a veure treballadors amb nòmines més o menys altes que han de compartir pis. I aleshores la política i les administracions públiques tarden moltíssim a reaccionar.

Per què s'ha tardat tant? L'habitatge és un problema europeu, però aquí estem pitjor.

— Hem tardat tant perquè aquí el que es creua és la classe social amb la generació. I per què estem pitjor? Hi ha sistemes centreeuropeus i nòrdics en què, quan van crear el seu estat del benestar després de la Segona Guerra Mundial, l'habitatge va ser un pilar d'estat i tenen uns instruments d'intervenció que aquí no tenim i que hem de crear.

Quins són aquests instruments?

— Aquests models tenen una infraestructura i un conjunt d'habitatges que poden ser públics o privats. El tema és que no estan en el mercat en termes generals i es gestionen a uns preus populars, assequibles, socials. A París és del 20%, a Berlín del 30% llarg i a Amsterdam del 50%. Als nòrdics es posa menys atenció, però a Hèlsinki és del 40%. Tenen una infraestructura i un ecosistema de proveïdors permanents d'habitatge social i assequible. I nosaltres no.

Aquí ja hi ha el consens que cal fer habitatge de protecció oficial.

— El que no hi ha és prou massa crítica de sector privat que es vulgui posar a fer-lo, però alhora, i és paradoxal, ecosistemes com el català demostren que ja tenim els ingredients. A Barcelona hi ha bones empreses públiques, hi ha el moviment de les cooperatives en cessió d'ús. I del capital privat, que vulguin involucrar-se a llarg termini en habitatge, hi ha un petit sistema de fons d'inversió i de gestors. Hi ha el que posa la pasta i el que sap gestionar els habitatges. Aleshores, cal que fem una regulació estatal que digui "Si vostè inverteix en això i ho fa amb aquestes regles, vostè pot obtenir beneficis". I això no s'està fent; hi ha un cert debat a Espanya entre especialistes de per què no donem a llum una normativa per a housing associations espanyoles.

I per què no s'ha fet encara?

— Segurament em guanyaré algun comentari crític d'alguns amics, però el PSOE va una mica arrossegant els peus en habitatge. Almenys ara alguns líders dels socialistes ja posen el crit al cel. El control de lloguers els ha costat cinc anys.

El llibre té una mirada generacional. Dius que hi ha un conflicte de classe, però també entre generacions.

— Els boomers han fet un cert trànsit socioeconòmic cap al benestar; és cert que s'han sacrificat molt, com diuen, i hi ha un sentiment d'"Ens mereixem el que tenim". Però els boomers s'han beneficiat d'un sistema que volia beneficiar-los. I ho miren tot des de la seva experiència vital i pensen que la resta són tots uns fluixos. Allò de "Com que consumiu més, no podeu tenir un habitatge". Hi ha una mica d'això, i una mica de "A mi ningú em tocarà el valor dels meus habitatges".

Envies un missatge dur amb els ciutadans que viuen de rendes immobiliàries.

— No es tracta que aquesta gent no guanyi diners, sinó que guanyi menys i generi un esquema d'explotació dels immobles una mica més pla, sense tanta especulació i sense tants increments de preus. Per una banda, i tornant als boomers,¿tots són propietaris? No, però estadísticament és l'habitual. I tothom que explota un immoble no és un especulador, però hi ha especuladors. Per tant, la major part dels especuladors són boomers. Se'ls ha d'explicar que hauran de renunciar a una miqueta del seu benestar.

És optimista?

— Soc tan pessimista que soc optimista. És impossible que ens suïcidem. Ens estem jugant no el nostre futur, sinó una part del nostre present en termes econòmics i després en termes socials. De fet, el bloc progressista es juga la legislatura i la seva capacitat de dirigir el procés polític.