Jordi Molins: “El 2010 ja hi havia proves que el sistema financer espanyol estava en fallida tècnica”

BarcelonaJordi Molins (Manresa, 1975) acaba de publicar un llibre, Confidencias de un especulador, en què fa safareig del que va veure i sentir en els pitjors moments de la crisi financera, quan mantenia reunions com a inversor d’un banc estranger amb les altes institucions financeres espanyoles. Assegura que mai van voler acceptar què passava i que la societat, desinformada, va ser col·laboradora necessària perquè l’engany perdurés durant anys.

El seu llibre explica la crisi des d’una tribuna privilegiada, la de l’especulador.

Faig servir una paraula com especulador, amb molta càrrega negativa per al lector, per desenvolupar un tema central en el llibre com és l’enginyeria emocional, que ha jugat un paper clau per colar un munt de gols a la gent en aquesta crisi.

Què ens han fet empassar?

Una de les grans preguntes és com hem sigut capaços de rescatar bancs a l’engròs sense demanar res a canvi. La clau en això són els dipòsits, i el joc de determinats grups de desplegar l’enginyeria emocional del terror. Com que els bancs tenen l’oligopoli dels dipòsits, saben que poden recórrer al farol i dir al govern: “Si no ens rescates, el mal serà pitjor i haurem de reestructurar dipòsits, i això serà la guerra perquè ningú ho entendrà ni ho acceptarà”.

¿Els bancs han anat de farol? ¿No s’han salvat els dipòsits amb el rescat del sector?

Aquest és el seu poder, tenen un trumfo a les mans, el control del BOE. Saben que cap govern farà el pas de no rescatar-los. Però preguntem-nos per què els bancs han de ser els únics que poden tenir dipòsits, un passiu que no rendeix, mentre que una pime ha de pagar el 10% pel seu passiu. Això no té sentit, ni des del punt de vista de Podem ni tampoc des del punt de vista liberal.

¿Continuem a les seves mans, doncs?

La unió bancària és un pas en la bona direcció i Europa s’erigeix com la solució. Les institucions espanyoles han demostrat que són rígides, creades per una societat que ja no existeix, en què la majoria de gent era analfabeta i un grup tenia el poder i feia i desfeia. Avui la societat demana dret a decidir, també en l’àmbit financer, i crec que estem a prop d’adonar-nos dels gols que ens estan colant. Hi ha una xarxa tradicional -bancs, institucions, empreses de l’Íbex- i n’hi ha una altra -que és la de Podem o Guanyem- que fa el mateix, control de la societat de dalt cap a baix. No sóc partidari ni d’una cosa ni de l’altra, hem de veure empíricament i per nosaltres mateixos què passa.

¿Els casos de corrupció, que esquitxen Rato, Blesa i molts altres símbols, ajuden a fer reaccionar?

Perseguir el frau i les targetes black està molt bé, però és una gota en un oceà. El que jo defenso és que l’important no és ara, que també, sinó haver sigut capaços de veure què passava. Per exemple, quan Bankia va sortir a la borsa, jo ho vaig presenciar, va ser un publireportatge als mitjans.

Faci’m cinc cèntims del cas.

Bankia va contractar alguns dels millors analistes financers del món perquè expliquessin amb dades i gràfiques que fantàstic que era invertir en l’entitat. Jo, com molts altres inversors, vaig parlar amb els estrategs, i del que deien es desprenia que era una mala inversió. El fet que l’operació estigués tan mal dissenyada era senyal que no hi havia un pam de net. No conec cap gran inversor que hi acabés invertint, excepte que estigués forçat a fer-ho, com era el cas de grans institucions espanyoles. En canvi, la percepció que tenia el ciutadà del carrer era el “Jo vull ser banquer”. Tot era de color de rosa.

Què deien el Banc d’Espanya, la CNMV... a les reunions?

L’interès no era buscar la veritat, sinó que no t’afectés, tirar la pilota endavant. Les reunions amb la CNMV, amb els banquers, amb polítics o amb el Tresor consistien sistemàticament a evadir la realitat. Al principi de la crisi, quan encara es parlava de brots verds, em vaig reunir amb la CNMV i un grup d’inversors, tots estrangers, i els vaig dir: “Sé que la xarxa comercial ven actius tòxics, les preferents, a inversors que no saben què compren”. La CNMV va acabar acceptant que sí, però hi va treure importància perquè a Espanya sempre s’havien fet així les coses i no volien considerar la possibilitat que pogués anar malament. Puc afirmar que a la CNMV ho sabien i van decidir no fer res.

N’hi ha que diuen que l’abast real de la crisi bancària es va saber tard.

Hi havia mostres clares al mercat que el sistema no s’aguantava, no em refereixo a prediccions. El 2010 jo treballava a Londres en un fons d’inversió i rebíem oportunitats, paquets grossos que inversors es volien vendre. Una d’aquestes oportunitats va ser un préstec concedit per un gran banc centreuropeu a una gran constructora espanyola. Ens van dir que el preu era amb un descompte del 85% i això al mercat se sap que vol dir que l’empresa està en fallida tècnica. Al finals del 2010 ja hi havia proves que el sistema financer, les grans carteres immobiliàries dels bancs, estava en fallida tècnica. I el Banc d’Espanya ho va ignorar.

¿El 9-N afegeix traves a la neteja de la imatge d’Espanya de cara als inversors un cop salvada la banca?

La marca Espanya encara està molt tocada i Catalunya no existeix. Els mercats no saben donar valor als processos polítics, com es va veure en el referèndum d’Escòcia, que no va importar fins a una setmana abans, quan es veia que guanyava el sí en alguns sondejos. Passarà el mateix amb Catalunya. De cop començarà a importar i anirem de zero a cent, però de moment la idea general és que s’arribarà a un pacte amb l’Estat perquè sempre ha sigut així fins ara.