Joris Luyendijk: “Hi ha moltes empreses zombis, només vives perquè hi ha tipus d’interès baixos”

BarcelonaJoris Luyendijk (Amsterdam, 1971) és periodista. Va fer de corresponsal al Pròxim Orient. El 2011 va anar a Londres i va rebre un encàrrec del llavors director de The Guardian, Alan Rusbridger: escriure un blog sobre les interioritats del món de les finances. No en sabia res, però va començar a furgar-hi. De l’experiència en va sortir el seu llibre Nedant entre taurons, publicat en català per Empúries. La conclusió és que després de la llarga crisi gairebé no ha canviat res.

Qui va ser el culpable de la crisi?

Els incentius i les primes. Nosaltres culpem persones per actuar reaccionant a les temptacions que tenen davant, en lloc de fer unes lleis que eliminin les temptacions.

Pot tornar a passar?

Ha tornat a passar. Cada vegada que deixaven diners a Grècia, els que els prestaven rebien primes, i després deien: “Em sap greu”.

També han fallat els reguladors, les agències de qualificació...

I els bancs centrals, les empreses d’auditoria, els fons que van comprar productes tòxics...

Doncs hi ha un excés de cobdícia...

Jo vull vendre tants llibres com sigui possible. Això és cobdícia? La diferència és que els teus incentius o els meus són correctes.

La solució és limitar els incentius?

Els reguladors mai en seran capaços. Nosaltres ens preocupem més pels bancs que la gent que hi treballa. Va ser essencial per a mi parlar amb els veterans, que hi treballaven quan el propietari era responsable a títol personal. Ara són societats que cotitzen i la seva responsabilitat és limitada, i quan hi ha un escàndol pot haver-hi una multa, però no la paga el banquer, la paga el banc.

Hi ha, doncs, un problema d’ètica personal dels directius.

Fixem-nos en les hipoteques subprime i els productes tòxics. Jo els preguntava com podien vendre això a algú que podia ser la seva mare. I em contestaven: “No és il·legal, i si no ho faig jo, ho farà un altre”.

¿Pensa que no hi havia una conxorxa, sinó un cúmul de disfuncions?

Exacte. Si hi ha dolents, els fiques a la presó. Però el que sobta és que els banquers són gent com tu o com jo.

Algú era responsable...

En última instància els polítics que van permetre regulacions tan laxes.

Crida l’atenció la gran quantitat de gent jove en el sector...

Crec que tenen molt poca experiència vital, i és un problema. I em va sobtar molt que la gent se sentia innocent.

El problema és del sistema educatiu, doncs?

Sí, especialment a les escoles de negocis. I molts professors tenen consultores que treballen per als bancs o en són consellers.

¿Suposen un pas endavant els moviments socials, l’economia col·laborativa? Poden servir d’escuts?

Són com laboratoris interessants. Molt útils per aprendre coses, però calen lleis que impliquin a tothom. Una llei més forta, però més simple.

La nova regulació no servirà?

No. Jo no era conscient de com són de perilloses les finances. El problema no s’ha resolt. Estem pitjor que el 2008, perquè els governs s’han endeutat tant per pagar l’última crisi que no hi ha coixí. La pròxima vegada no hi haurà protecció.

Per tant, la lluita contra el deute està bé, però els tipus baixos no?

Sí, són molt perillosos. Hi ha moltes empreses zombis, vives només perquè els tipus són baixos. El que fem amb l’interès al 0% és treure diners de les pensions, infraestructures, educació... Això és creixement, no el consum. Però per a un polític dir a algú que no és tan ric com es pensa és difícil per guanyar eleccions.

La política, doncs, té molt a veure amb la crisi financera.

Sí. Si vols guanyar les pròximes eleccions, què faràs? ¿Invertir en educació i infraestructures, que compensen vint anys més tard, o facilitar contractar préstecs per consumir?

¿I no és un problema, la concentració de centres financers?

Sí. I aquestes organitzacions esdevenen massa grans i enrevessades. Hi ha una tendència, com a la política, a fer cada cop unes estructures més complexes.

¿Rescatar bancs és la contradicció del sistema capitalista?

Precisament, i això ens diu per què hi ha una crisi política tan important. La idea que hi ha una elit que pot fer el que li dóna la gana.

¿La sensació és que el poder s’ha concentrat?

Fa 50 anys no existia aquest petit grup de gent. Escollíem uns polítics que actuaven a favor nostre. Ara la sensació és que aquesta gent ja no ens protegeix, sinó que són una elit i van a la seva.

És un club privat?

Sí, però obert. Si ets el primer ministre després podràs formar part del grup. Vas a Davos i allà t’ofereixen feina en multinacionals, i et vas allunyant de la gent normal. La cua que porta Pablo Iglesias és una manera de reivindicar que no és un d’ells.