L’Ebre, capital dels pisos buits
La proporció d’habitatges desocupats és al Montsià i el Baix Ebre la més alta de Catalunya
BarcelonaEl carrer de Sant Just d’Amposta es troba a menys de deu minuts a peu de l’Ajuntament. En un tram concret d’aquest carrer, a pocs metres del centre d’una capital de comarca, hi ha una vintena d’habitatges, dels quals només tres estan ocupats.
La situació no és tan extrema a tota la regió del sud de Catalunya, però no deixa de ser simptomàtica. En creuar les dades del registre de pisos buits -elaborat pel departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge de la Generalitat de Catalunya- i les xifres de població proporcionades per l’Idescat, salta a la vista una conclusió. El Montsià i el Baix Ebre són la primera i tercera comarca a Catalunya on la quantitat de pisos buits sobre el total d’habitants és més elevada. Al Baix Ebre, per cada 1.000 habitants hi ha 14 cases sense habitar, mentre que al Montsià la xifra s’eleva fins a 22.
Aquestes dades contrasten amb el que passa a les comarques de les capitals catalanes: al Segrià hi ha 11 pisos buits per cada 1.000 habitants; al Gironès, 10; al Tarragonès, 8, i al Barcelonès, només 2,5. La mitjana catalana també és molt inferior al que es viu a l’Ebre (5,7 pisos buits per cada 1.000 habitants).
“Aquí va coincidir l’esclat de la bombolla amb el desenvolupament urbanístic”, explica Adam Tomàs (ERC), alcalde d’Amposta. “Totes les ciutats que podien créixer van aprofitar el boom immobiliari, però aquest creixement es va fer de forma desmesurada”, recorda.
A Sant Carles de la Ràpita, la situació és semblant. Amb 14.718 habitants, hi ha 431 pisos buits. La dificultat per ocupar-los està en el model urbanístic pel qual es va apostar just abans que el mercat de la construcció anés a la baixa. “Es va optar per apartaments de segona residència d’uns 60 metres quadrats”, recorda Josep Caparrós, alcalde del municipi, també d’ERC. Aquests habitatges anaven destinats a famílies d’un poder adquisitiu mitjà que abans s’embarcaven a comprar segones residències en zones costaneres. Amb la crisi, però, aquest perfil de comprador va ser el primer a caure. “En el seu moment no es va apostar per habitatges que aportessin un valor afegit; el producte que tenim ara no és atractiu per als rapitencs ni tampoc per als compradors actuals d’habitatge vacacional, que són gent d’un alt poder adquisitiu”, apunta Caparrós. Això explica les importants bosses de pisos buits que hi ha al barri de Valletes i en algunes zones del centre històric de la localitat.
Els preus dels habitatges a la pàgina de la Sareb (l’anomenat banc dolent ) queden lluny dels que hi havia en plena bombolla. A la capital del Montsià, la gran majoria de pisos de més de 100 metres quadrats valen poc més de 70.000 euros, i fins i tot se’n poden trobar de més barats. Però aquestes no són les xifres més impactants. Patrícia Andrés, gerent de la immobiliària A Bon Port, assegura que en zones més allunyades de la costa -en municipis com Sant Jaume d’Enveja i Deltebre-, “el preu d’un habitatge pot arribar a ser d’entre 20.000 i 30.000 euros”. Andrés assegura que ara “s’està venent molt menys que anys enrere” i que “els compradors pressionen cada cop més per retallar el preu”. Aquests habitatges suposen una càrrega per als propietaris, que estan “desesperats” i “es volen treure aquest pes de sobre” com més aviat millor, diu Andrés.
Una recuperació lenta
“A les comarques anem a destemps; la recuperació ha començat a l’àrea metropolitana i després anirà cap a altres terres”, explica Caparrós. Per accelerar aquest procés, el consistori treballa amb els diferents agents implicats del sector. Caparrós explica que ara mateix intenten convèncer entitats financeres perquè “posin part d’aquest habitatge a lloguer social”. Des de l’Ajuntament també intenten fer que els promotors immobiliaris de la zona “reconverteixin alguns projectes en allotjaments turístics”. De fet, Caparrós apunta que el turisme és actualment una de les “grans mancances” de Sant Carles de la Ràpita.
Malgrat els diferents plans, caldrà paciència. Les veus consultades per l’ARA diuen que calen anys per capgirar la situació i asseguren que la recuperació, a diferència d’altres territoris, “encara no es nota”.