10 bilions de dòlars de deute i actius nord-americans: l'arma financera de la UE per combatre Trump

BarcelonaLes amenaces de Donald Trump contra els aliats europeus, tant territorials –una possible annexió de Groenlàndia– com comercials –amb més aranzels–, han acabat, de moment, en pausa després que el president dels EUA es fes enrere fa una setmana. Malgrat la desescalada, els estats europeus preveuen noves tensions amb Washington i estudien mesures per contrarestar els atacs nord-americans als països del continent, especialment els estats membres de la Unió Europea.

Una palanca que poden tenir els governs i les institucions de la UE és la forta dependència del govern nord-americà i de les empreses dels EUA en els seus socis europeus. En el cas de les empreses privades, moltes multinacionals amb seu als EUA estan molt integrades en les economies europees a través de clients, proveïdors i inversors que els compren accions i deute corporatiu. Igualment, una part molt gran del deute públic nord-americà en mans estrangeres es troba repartit per tot Europa. Si els inversors i administracions dels països de la UE es desprenguessin de cop d'aquests actius, l'economia mundial se'n podria ressentir seriosament, però sobretot la dels Estats Units.

Segons dades del departament del Tresor nord-americà del novembre passat, els països d'Europa –tant els membres de la UE com els que no ho són, com ara el Regne Unit, Noruega o Suïssa– acumulen deute emès pel govern dels EUA per valor de 3,68 bilions de dòlars, dels quals uns dos bilions estan en mans d'inversors i governs dels 27 estats membres de la UE, als quals cal afegir uns 225.000 milions més de bons emesos per agències públiques. Aquestes xifres inclouen tant els títols en mans d'institucions públiques com els que són propietat d'inversors privats europeus i representen més del 40% dels bons nord-americans a l'estranger.

Dintre d'aquests països, el Regne Unit és el que més n'acumula, amb 888.000 milions, com era d'esperar tenint en compte l'enorme pes financer de la City de Londres. Bèlgica –on hi ha la seu de les institucions de la UE– i França tenen bons del Tresor dels EUA per valor de 481.000 milions i 376.000 milions de dòlars, respectivament, seguits per Irlanda, un altre hub financer important amb llaços estrets amb els Estats Units, amb 340.000 milions. Alemanya, la primera economia del continent, té 110.000 milions de deute públic nord-americà, mentre Luxemburg –seu de moltes empreses per la seva fiscalitat baixa–, en té 426.000 milions.

Fora d'Europa, el Japó té títols de deute nord-americà valorats en uns 1,2 bilions de dòlars; la Xina, uns 683.000 milions; el Canadà, uns 472.000 milions, i les illes Caiman (un territori autònom britànic), uns 427.000 milions.

A aquestes dades cal afegir-hi el deute corporatiu i altres actius financers –sobretot accions d'empreses privades nord-americanes– en mans d'inversors de la UE, que sumen 2 bilions i 6 bilions de dòlars més, respectivament. Així doncs, els governs, les empreses i els ciutadans de la UE controlen més de 10 bilions de dòlars d'actius financers nord-americans, entre deute públic, deute privat i altres productes financers emesos per entitats amb seu als EUA.

Aquesta dependència, però, és mútua i, si les aigües estan calmades, beneficiosa per a tothom. Els EUA depenen dels europeus per finançar-se i els europeus estan disposats a prestar-los els diners mitjançant inversions en bons i accions perquè, almenys fins ara, consideren els EUA l'economia més gran del món per obtenir beneficis amb baix risc, especialment tenint en compte que el dòlar és la moneda refugi. L'escalada verbal, diplomàtica i comercial de Trump està esquerdant la confiança de la UE i altres socis tradicionals en els Estats Units, com el Canadà o el Japó. De fet, fa unes setmanes, els mitjans financers internacionals van informar sobre la venda de grans quantitats de bons del Tresor dels EUA per part de fons d'inversió i de pensions escandinaus.

Fugida cap a Europa

Durant la setmana passada, quan l'administració Trump va apujar el to els dies previs a la seva visita al Fòrum de Davos (Suïssa), els mercats financers a les dues bandes de l'Atlàntic van notar els efectes de les polítiques de Trump. A la banda nord-americana, les borses van caure, el deute públic es va encarir i el dòlar es va afeblir. A la riba europea, va passar el contrari: pujades als parquets i de monedes com l'euro o el franc suís. Això vol dir que molts inversors es van desprendre d'accions i bons nord-americans i van buscar refugi a Europa, una tendència que es va trencar quan el president dels EUA va declinar l'ús de força militar contra Groenlàndia i va retirar els aranzels anunciats contra diversos països europeus.

"Amb un nivell de deute enorme, als EUA els interessa que la seva moneda sigui estable, perquè si els inversors perceben més risc o més volatilitat, poden exigir més rendibilitat per comprar deute a llarg termini, i això encareix hipoteques, el crèdit i el finançament del mateix estat", explica Omar Rachedi, professor d'economia a l'escola de negocis Esade. De moment, el dòlar ha perdut valor des que Trump va tornar a la Casa Blanca fa un any, però encara es troba lluny dels mínims històrics.

Si el govern dels EUA incrementés la pressió aranzelària i geopolítica (o fins i tot militar) sobre la UE, desprendre's dels actius nord-americans que controla podria danyar les finances públiques i els mercats financers dels EUA, i alhora implicaria que els inversors europeus molt probablement haurien de vendre'ls a preus inferiors als quals els van adquirir. És a dir, hi hauria pèrdues a totes dues bandes. Un segon problema seria coordinar la venda, que seria possible entre governs, però molt més complicada amb els milers d'inversors privats –des de particulars fins a grans bancs i fons d'inversió– que tenen carteres exposades als Estats Units.

L'altra qüestió és: a qui els vendrien? En el cas que les relacions entre Europa i els EUA es deterioressin fins al punt de forçar una venda massiva d'actius, la confiança en els EUA s'evaporaria no només a Europa, sinó també a la resta del món.

Per tant, no és esperable a curt termini que els europeus coordinin un atac financer contra els EUA mitjançant la venda d'actius, ni tan sols de bons del Tresor. Sí que és esperable, en canvi, que aquest deteriorament de les relacions comercials s'intensifiqui a mesura que les relacions entre Washington i Brussel·les empitjorin i, a llarg termini, que la dependència entre tots dos costats de l'Atlàntic (i els beneficis que se'n deriven) disminueixi.