El dòlar resisteix (de moment) el primer any de Trump

BarcelonaEl primer any del retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha ocasionat una pèrdua de valor notable del dòlar i un increment dels interessos del deute nord-americà, però en cap cas es pot considerar una caiguda sense precedents. Malgrat les amenaces de Washington als aliats més propers dels EUA –com ara Dinamarca–; la guerra comercial; les intervencions militars a Veneçuela i l'Iran, i els atacs a la independència de la Reserva Federal (la Fed, el banc central dels EUA), el bitllet verd ha fet valer la seva posició dominant com a divisa refugi per mantenir la fortalesa.

Concretament, entre el 20 de gener del 2025, el dia que Trump va prendre possessió del càrrec de president, i la mateixa data del 2026, la cotització del dòlar respecte a l'euro es va reduir un 11,2%. Es tracta d'una xifra significativa, però en cap cas es pot tractar com una davallada històrica. De fet, el 20 de gener d'enguany un dòlar es canviava a 85 cèntims d'euro, un preu lleugerament superior al que es registrava durant les primeres setmanes de la presidència de Joe Biden, el gener i febrer del 2021. Posteriorment, amb el demòcrata a la Casa Blanca, la divisa dels EUA es va apreciar fins a sobrepassar la paritat amb l'euro durant el 2022, quan Europa va patir una forta crisi inflacionària ocasionada per la invasió russa d'Ucraïna i l'encariment de l'energia que se'n va derivar.

Fins ara, la caiguda relativament lleu del dòlar als mercats de divises contrasta amb l'elevat grau d'inestabilitat i incertesa que les polítiques de Trump han ocasionat tant internament als Estats Units com a escala internacional. Cal recordar que, amb només un any a la Casa Blanca, Trump s'ha posat d'esquena tota la resta d'aliats de l'OTAN i els principals socis comercials dels EUA a l'Àsia, com ara el Japó o Corea del Sud, tant amb les amenaces a la integritat territorial de Dinamarca per Groenlàndia com per l'escalada aranzelària, que també ha afectat rivals tradicionals, com la Xina. La inestabilitat també ha anat a més per la captura del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, els bombardejos a l'Iran, el suport a Israel en el conflicte de Gaza i les tensions de tota l'administració nord-americana amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, mentre Trump intenta negociar un acord de pau amb el president rus, Vladímir Putin.

Internament, l'element més destacable pel que fa a la política econòmica són els atacs al president de la Reserva Federal, Jerome Powell, ja que la independència dels bancs centrals respecte als governs es considera un dels pilars de la política monetària dels països avançats. Trump ha criticat obertament Powell perquè considera que la Fed no abaixa prou els tipus d'interès (una mesura que fomenta el creixement econòmic, però alhora augmenta els preus) i va amenaçar amb acomiadar-lo, tot i no comptar amb la potestat constitucional per fer-ho.

A més, malgrat haver promès en campanya reduir el deute i la inflació, les dades oficials mostren que, almenys aquest primer any, el president nord-americà no se n'ha sortit. Tampoc li van agradar les xifres d'ocupació, que assenyalaven un increment de l'atur, i a l'agost va acomiadar Erika McEntarfer, responsable de l'agència pública que les calcula. Més enllà de la política econòmica, Trump ha instaurat batudes d'agents policials encaputxats per arrestar i deportar immigrants (inclosos menors) i ha enviat la guàrdia nacional a diverses ciutats amb alcaldes de l'oposició demòcrata sota el pretext que pateixen un excés de crim o crisis derivades del tràfic de droga.

El dòlar manté la "inèrcia"

Davant d'aquests 12 mesos tan carregats de canvis radicals i de polèmiques, el dòlar ha perdut valor, però continua per sobre, per exemple, del que valia el gener del 2008, quan es trobava per sota dels 70 cèntims d'euro. Normalment, un període tan curt amb tanta estabilitat hauria fet preveure un pànic més fort respecte a la solidesa de la divisa nord-americana, especialment amb un president al capdavant del país que antagonitza socis i enemics estrangers i amenaça la institució que ha de garantir la solidesa de les finances públiques nord-americanes i de la mateixa moneda.

"Una part és inèrcia", diu Joan Ribas, professor d'economia de la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que hi ha alguns senyals que el dòlar pot estar perdent la garantia de solidesa que li veien tots els inversors estrangers, la pèrdua de confiança "no passa d'un dia per l'altre". En aquest sentit, un inversor particular pot desfer-se en poques hores dels dòlars o dels títols de deute dels EUA que tingui, però per a grans companyies o bancs centrals que controlen les reserves de divises dels seus països, això no és tan senzill.

En primer lloc, perquè el dòlar es manté com la moneda més utilitzada en intercanvis comercials, un fet que la inestabilitat política als Estats Units també pot erosionar amb el temps, però que encara es manté. Aquest fet fa que, encara que no ho vulguin, les empreses necessitin dòlars per comprar productes a altres països o hagin d'acceptar pagaments en dòlars de clients. Segons dades del Banc Internacional de Pagaments, aproximadament la meitat de les transaccions comercials al món es fan en la moneda dels EUA.

En segon lloc, cal tenir en compte que, tot i crear incertesa i augmentar clarament els costos del comerç internacional amb els aranzels, l'economia mundial ha continuat funcionant. Els EUA mantenen un creixement robust, la UE ha recuperat l'activitat econòmica i la Xina també registra taxes positives. Trump, doncs, "ha fet mal, però no ha sigut tan real", afegeix Ribas, sinó que el dany de moment ha afectat sobretot la confiança dels agents econòmics.

Una base ideològica per devaluar el dòlar

Un altre fet a destacar és que no sembla que el nou govern dels EUA estigui especialment preocupat per l'estatus de la seva moneda. La raó és que alguns dels ideòlegs econòmics de Trump, com Michael Pettis o Stephen Miran, consideren que un dòlar fort és perjudicial per als EUA, perquè fa que les exportacions nord-americanes a altres països siguin "més cares", recorda Ribas. Per això, "els hi seria igual" que el dòlar perdés importància a escala global, ja que consideren que la seva posició com a moneda de referència mundial fa que estigui "sobrevalorat" i això afecti negativament la competitivitat de les empreses del país. Aquesta visió contrasta amb la de la majoria d'economistes, tant liberals com keynesians (més partidaris de la intervenció pública), que argumenten que el fet de tenir el control de la moneda de referència al món és una fortalesa, ja que permet als EUA endeutar-se amb un risc molt baix.