Aquesta crisi també va per barris
La desacceleració econòmica ja és aquí. No és un pronòstic que els economistes, pessimistes de mena, fem sobre el que passarà en un futur més o menys proper. Ja tenim evidència fefaent que l’activitat, i també el consum de les llars, està començant a abaixar els braços en veure la força amb la qual s’alça la inflació.
Les vendes minoristes i les vendes de les grans empreses, mesurades en termes reals, ajustades per tant per la inflació, van posar fi a la recuperació i van recular durant el mes de juliol. La despesa feta amb targetes de CaixaBank, i la despesa en els terminals de pagament de l’entitat en els comerços, assenyala el mateix i ja anticipa que durant el mes d’agost aquesta tendència s’ha mantingut. Sembla que el consum de les llars, abans d’haver assolit els nivells previs a la pandèmia, ja s’ha començat a batre en retirada per fer front a les noves adversitats.
No totes les llars tenen el mateix múscul per parar el cop. Aquesta crisi també va per barris. Això es posa de manifest quan analitzem l’evolució de la despesa en alimentació en funció dels ingressos de les llars. Amb la generalització de les pressions inflacionistes (el preu del 80% dels productes que conformen el cistell de la compra típic creix per damunt del 2%, i en una tercera part l’augment ja és superior al 10%), les llars es veuen forçades a incrementar la despesa. Si volem seguir consumint igual que abans, ens hem de gratar més la butxaca. Però l’augment de la despesa en alimentació de les llars amb menys ingressos està sent molt superior a la de les de més ingressos. On n’hi ha menys, cal gratar-se més la butxaca.
Al juny, el creixement interanual de la despesa en alimentació era 9 punts percentuals més alta entre les persones de menys ingressos respecte a les que van més granades. El motiu no és evident. En part, segurament respon al fet que els aliments que pateixen un augment de preus més important són els que més pes tenen en el cistell de la compra de les persones de menys ingressos. I, segurament, això també es produeix perquè aquestes llars tenen menys capacitat per esmorteir l’impacte de la pujada de preus reduint la despesa en aquells productes que tant ens tempten quan anem al súper però que són més prescindibles.
Els ingressos encara aguanten
Pel que fa als ingressos, de moment no s’observa que la desigualtat estigui augmentat, ans al contrari. L’índex de Gini es troba en nivells clarament inferiors als previs a la pandèmia i manté una tendència a la baixa, segons el monitor de desigualtat en temps real de CaixaBank Research. Evidentment, el bon ritme de creixement de l’ocupació que hi ha hagut fins ara ha sigut clau per sostenir aquesta bona dinàmica, però els mesos vinents difícilment es podrà mantenir un ritme tan bo: si el creixement de l’activitat i del consum es frenen, el mercat laboral també se n’acabarà ressentint, amb el risc que això comporta per a les llars més vulnerables.
A diferència d’altres crisis, aquesta la percep directament tota la població, no només les persones que perden la feina. Amb més o menys intensitat, tothom pateix les conseqüències del menor poder de compra que comporta l’augment de la inflació. Les temptacions d’aprovar mesures de suport adreçades al conjunt de la població que això genera són evidents. Però, en aquest context, la pressió sobre els col·lectius més vulnerables pot acabar sent especialment elevada. A les necessitats de despesa superiors s’hi pot acabar sumant una caiguda dels ingressos. Per això, les mesures per esmorteir l’impacte de la crisis caldria concentrar-les en els col·lectius més vulnerables. Les crisis sempre van per barris.
