La difícil tasca dels bancs centrals
BarcelonaL'eurozona ha assolit un nou rècord d'inflació amb un increment anual dels preus del consum del 10,7%. Corregir aquesta deriva inflacionista amb una política monetària restrictiva és tant urgent com necessari. Per entendre com fer-ho, la referència és el precedent històric dels Estats Units dels anys 80 amb la política monetària antiinflacionista implementada per Paul Volcker. La deriva inflacionista anava en augment, i va passar d'un 6,7% el 1977 a un 13,3% el 1979. L'origen de la inflació en aquell moment, com ara, era l'increment del preu del petroli, primer amb la creació de l'OPEP (el 1973), i després amb un segon shock arran de la revolució iraniana (1979).
La Reserva Federal va posar en marxa una política monetària agressiva que va portar a un tipus d'interès de referència del 20% el juny del 1981. Com a conseqüència, la taxa preferencial també va pujar, fins al 21,5%. L'economia dels Estats Units va entrar en recessió i la taxa d'atur va pujar fins a més del 10%. La inflació va cedir, i va passar a un 3,8% en els quatre anys següents i a un 1,1% el 1986. Ara, ni la Reserva Federal ni el Banc Central Europeu han aconseguit controlar la inflació. Per diversos motius.
En primer lloc, amb cert optimisme, les previsions d'inflació no eren catastròfiques. La Reserva Federal va errar el desembre del 2021, quan va calcular que la inflació del 2022 seria de només el 2,6%, quan els preus ja estaven pujant més del 5% anual. Van fallar també l'FMI i el Banc Central Europeu, que van subestimar la inflació del primer trimestre del 2022 en dos punts percentuals. Aquestes equivocacions tenen el seu origen en tres shocks geopolítics.
El primer constitueix la crisi de les cadenes de subministrament, a conseqüència del confinament i de la segmentació del mercat mundial, parcialment previsible però amb uns efectes difícils de precisar. El segon, actualment més visible, és l'increment del preu del petroli, del gas i de les primeres matèries. D'acord amb les estimacions de l'FMI, l'any passat el 66% de l'augment dels preus de la zona euro van ser per les interrupcions en la producció i els preus més alts de les primeres matèries. I el tercer, tan obvi com imprevisible, és la guerra d'Ucraïna.
Empreses contra les cordes
Aquests shocks han fet difícil la tasca dels bancs centrals. Efectivament, els increments en els preus de l'alimentació i de l'energia són molt volàtils i distorsionen les dades de la inflació, per la qual cosa la inflació subjacent, que els ignora, té una trajectòria més fàcil de predir. Tanmateix, a hores d'ara, l'increment d'aquests preus no ha sigut transitori, sinó que persisteix. L'increment del cost de l'energia, sigui el gasoil, el gas o l'electricitat, ha posat les empreses contra les cordes: assumir pèrdues i incrementar preus.
Tot i que a curt termini les empreses poden tenir marges negatius, a més llarg termini l'augment del preu dels seus productes és l'única alternativa a la fallida. Aquest efecte de l'increment del cost de l'energia s'ha produït en tots els països, en tots els sectors i, de moment almenys, és més important que la coneguda espiral entre preus i salaris.
Una conseqüència rellevant de la dada d'inflació és que els bancs centrals van actualitzar els models per tenir en compte aquests diferents efectes. Malgrat això, no serà fàcil reduir l'increment de preus. Efectivament, la política fiscal expansiva que intenta limitar l'impacte de la pandèmia encara està activa. Possiblement, l'èxit de la política monetària Volcker va ser la reducció de la demanda generada per l'increment dels tipus d'interès. Ara, en canvi, observarem una política fiscal expansionista en oposició a la política monetària restrictiva, cosa que necessàriament limita el poder de la política monetària per acabar amb la inflació excessiva.
Difícilment un govern pot mantenir-se inactiu en veure l'economia entrar en recessió, i la temptació serà contrarestar la política monetària amb una política fiscal més expansiva: una contradicció.
