¿El final del petrodòlar?

BarcelonaEl 6 d'octubre del 1973, milers de soldats israelians es van veure obligats a menjar. Aquell dia el país celebrava el Yom Kippur, una de les festes més sagrades del judaisme basada en el dejuni i la pregària, quan va ser atacat militarment per Egipte i Síria, per la qual cosa molts membres de l'exèrcit van haver de deixar les celebracions per a una altra ocasió. Aquella guerra, que va durar unes tres setmanes, va ser un episodi més del conflicte àrabo-israelià. Però alhora va suposar un abans i un després per a l'economia mundial, ja que l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP, formada sobretot per estats àrabs) va engegar un embargament de cru als països occidentals (els Estats Units i alguns aliats sobretot europeus) que va disparar-ne el preu i va encetar la primera de les crisis del petroli que van sacsejar l'economia mundial i van disparar la inflació durant els anys setanta i principis dels vuitanta.

Una de les conseqüències d'aquell embargament va ser que els EUA s'afanyessin a tancar acords amb els països productors de petroli de l'Orient Mitjà, sobretot l'Aràbia Saudita, el més gran, per evitar que un nou bloqueig de les exportacions de cru afectessin els EUA, on la manca de combustible havia disparat els preus i ocasionat una recessió. Tot i que els dos governs ja havien negociat abans del conflicte del Yom Kippur, el tractat definitiu es va signar el 1974, quan Washington i Riad van tancar un acord pel qual l'Aràbia Saudita es comprometia a vendre tot el seu petroli únicament en dòlars a canvi de protecció militar. És el naixement del petrodòlar.

El petrodòlar fa referència essencialment als "dòlars que venen de fortunes de països productors de petroli, sobretot de l'Orient Mitjà", explica Albert Carreras, catedràtic d'història econòmica a la Universitat Pompeu Fabra i director de l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI-UPF) d'aquesta universitat. Aquests dòlars, però, es reciclen tornant-los als Estats Units en forma d'inversió, sobretot a través de la compra de bons del Tresor dels EUA, la qual cosa alleuja l'endeutament de l'administració nord-americana, i d'armament nord-americà (a bon preu). La resta de monarquies del golf Pèrsic –Kuwait, Qatar, Bahrain, els Emirats Àrabs Units– van adoptar el mateix criteri de cobrar el cru només en dòlars, de manera que la divisa nord-americana va esdevenir de facto la moneda de referència als mercats d'energia mundials.

Per als EUA, que la majoria de les transaccions d'hidrocarburs del món es fessin en la seva divisa li va donar encara més la dominància econòmica global en un moment en què la Unió Soviètica encara feia de contrapès geopolític. Ara bé, tampoc és que li fos indispensable: "Des de la Segona Guerra Mundial, l'hegemonia del dòlar és indiscutible" a escala internacional, assenyala Carreras.

En aquest sentit, des del 1945, l'únic moment de relativa "feblesa" sobre el paper del dòlar com a principal divisa al món va ser el 1971, quan el president nord-americà, Richard Nixon, va abandonar la paritat del dòlar amb l'or, passant així al sistema monetari actual en què les divises s'intercanvien lliurement als mercats internacionals sense tenir un valor fixat a cap metall preciós, com havia passat durant bona part del segle anterior, recorda el catedràtic. La creació del petrodòlar pal·lia en part aquesta pèrdua del patró or per mantenir els EUA a l'epicentre del comerç internacional, fins i tot en transaccions entre tercers països, i obliga els estats que vulguin importar petroli a adquirir dòlars per poder pagar-lo, de manera que s'enforteix el valor de la divisa nord-americana.

Pèrdua d'importància

La situació dels anys setanta, però, ha canviat amb els anys i el concepte de petrodòlar ha anat perdent importància. En primer lloc, perquè països com Rússia o l'Iran, enemistats amb els EUA, han incrementat fortament la seva exportació de petroli i gas natural. A més, els mateixos Estats Units han rebaixat la dependència de les petromonarquies del golf Pèrsic i extreuen gran part del petroli que consumeixen –a partir dels anys 2000 el fracking hi va jugar un paper important– o bé l'importen del Canadà, que és un altre dels grans exportadors. A Europa, els jaciments del mar del Nord han guanyat pes, i una part gens menyspreable del gas natural prové dels EUA, Austràlia o l'Azerbaidjan.

Amb l'actual conflicte a l'Orient Mitjà, la situació energètica s'ha acabat de sacsejar. A efectes pràctics, l'estret d'Ormuz –el pas que uneix el golf Pèrsic amb l'oceà Índic per on circula el 25% del petroli i el 20% del gas natural liquat i dels fertilitzants amb nitrogen– està tancat, però no per a tothom: "L'estret d'Ormuz està obert, només està tancat per als petroliers i vaixells que pertanyen als nostres enemics, als qui ens ataquen i als seus aliats". Amb aquestes paraules es va referir el ministre d'Afers Exteriors de l'Iran, Abbas Araghchi, fa una setmana.

Una declaració que mostra que els problemes que té Europa amb el preu del petroli potser són menys acusats per a altres països. De fet, la Xina està comprant cru iranià i l'està pagant en iuans, la seva moneda. També Rússia està venent cru a la Xina i l'Índia. De fet, des de la invasió russa d'Ucraïna, Moscou, Pequín i altres països (el president del Brasil, Lula da Silva, ha criticat sovint la preponderància del dòlar) han fet "esforços per erosionar la posició dels EUA" i de la seva divisa en l'economia mundial, recorda Carreras, però fins ara amb un èxit escàs.

És el retorn de Donald Trump a la presidència dels EUA el que pot acabar accelerant els esdeveniments, tot i que encara és d'hora per veure-ho de manera clara. La política aranzelària de Trump busca retallar el dèficit comercial del seu país, cosa que faria que el dòlar perdés importància, ja que els EUA en comprarien menys a l'estranger. A més, la guerra a l'Iran està donant incentius als governs dels estats productors de la regió que tradicionalment eren aliats dels EUA i als països importadors a buscar alternatives per poder col·locar el cru, que podrien passar per abandonar el dòlar a canvi que l'Iran els garanteixi el pas de vaixells per l'estret d'Ormuz. Si hi afegim les crítiques i amenaces als seus aliats tradicionals, aquests incentius guanyen pes a les capitals de tota la Unió Europea i a països com el Canadà, el Japó o Corea del Sud.

"Trump s'ha adonat que és molt important que els negocis fonamentals es facin en dòlars", diu el catedràtic. Caldrà veure si ara vira el rumb per mantenir la preponderància de la seva divisa o si es manté fidel a les seves polítiques fins ara.