Unai Sordo: "Junts opta per una política de terra cremada"

MadridA l’entrada de la seu de CCOO a Madrid hi ha la petjada del lloc on va néixer l'actual secretari general del sindicat, Unai Sordo (Barakaldo, País Basc). L’immens quadre CCOO, del basc Agustín Ibarrola Goicoechea (1930-2023), presideix el hall contrastant amb el gris formigó. "Ibarrola va ser una figura molt estimada", recorda Sordo. El líder sindical rep l’ARA poc després que Junts hagi anunciat el veto a algunes lleis del govern espanyol. 

Què li sembla la decisió de Junts?

— Una fugida endavant de qui no sap com afrontar els problemes que té i que són una pèrdua de poder institucional a Catalunya, la dificultat de gestionar el postprocessisme i l’amenaça que percep de l’extrema dreta independentista i que representa Aliança. Opten per una política de terra cremada fugint de qualsevol espai de corresponsabilitat pensant que així corregiran una fuga de vots. L'estratègia perjudica Catalunya i impedeix mesures que fins i tot valora el seu electorat, com la reducció de la jornada.

CCOO ha intentat fer de pont? 

— En qüestions laborals i socioeconòmiques hem mantingut trobades discretes amb persones rellevants de la direcció. Ens van assegurar, per exemple, que no tenien decidida la posició sobre la reducció de la jornada. Però són coses que no han cristal·litzat. Tampoc és la missió de cap sindicat ensenyar el camí a un partit polític. En tot cas, és part del context.

Però en aquest context és possible avançar en qüestions que s'han reactivat com la reforma de l’acomiadament?

— Som conscients de la dificultat de concitar una majoria parlamentària que modifiqui l’acomiadament i no només per Junts, també pel PNB. Però per fer camí, primer s’ha d’obrir. Establir el debat sobre si l’acomiadament és òptim o no és una batalla que cal entomar. Les indemnitzacions no s’acomoden [a la llei], no desincentiven l’ús de l’acomiadament i hi ha elements perquè l'estratègia sindical contempli un canvi vinculat a la inseguretat jurídica. Hem d'intentar que les patronals prefereixin modificar la llei a mantenir-se en un llimbs legal. 

S’ha reprès la negociació per apujar els sous públics. Seuran amb la patronal per negociar un nou AENC? 

— Ho hem de fer. L’acord vigent caduca al desembre i ha donat bons resultats. El que passa és que hi ha hagut una inflació que ha fet que hi hagi treballadors que, malgrat que els salaris hagin pujat, han perdut poder adquisitiu. Cal continuar impulsant els salaris, sobretot els mitjans i mitjans baixos.

Com d’ambiciosos seran?

— La proposta estarà per sobre de les previsions d’inflació. Les empreses s’ho poden permetre.

El salari mínim interprofessional [SMI] quant hauria de pujar? 

— S’ha de garantir que es mantingui en el 60% del sou mitjà. Però encara és més important evitar una pràctica empresarial molt estesa que és que les pujades de l’SMI es traslladin als plusos salarials. En molts casos l’SMI és la referencia del salari base, però hi ha complements que han servit per reduir la pujada de manera que el salari net no ha pujat tant, o gens. Si no es modifica el sistema de plusos, no pactarem una pujada de l’SMI. 

Els salaris han pujat i el context macroeconomic espanyol és favorable, però hi hauria una contradicció amb el que percep una part de la ciutadania, que és que la seva situació econòmica no millora. Què falla? 

— Alguns preus han pujat molt i això deteriora les rendes familiars més modestes. Productes bàsics, aliments, però sobretot els preus de l’habitatge. Algú que cobra 1.500 euros nets, tot i que el salari hagi pujat un 4% els últims anys, si l'habitatge ho ha fet un 18%, perd poder adquisitiu. També el deteriorament dels serveis públics, que acaba abocant les famílies al sector privat. Aquesta és la trampa d'abaixar impostos, que fa que la gent hagi de gastar més i traslladi el salari als comptes de les empreses. 

La productivitat actual permet apujar els salaris? 

— La productivitat per hora treballada a Espanya s'està incrementant. Una altra cosa és la productivitat total dels factors. És com el colesterol, pot ser bona o dolenta. Si per millorar la productivitat s’aspira a produir més, cobrant menys, nosaltres no hi estem d’acord. És un esquema condemnat al fracàs. Jo crec que per millorar la productivitat, s’han de millorar els salaris perquè es desincentiven les empreses que són productives per la via d’explotar la gent i invertir menys. Si la productivitat millora perquè es treballa amb millors sistemes, s’inverteix en digitalització, en maquinària o les empreses tenen millors economies d’escala, hi estem d’acord. També s’ha de discutir com es reparteix aquesta millora entre el capital, la inversió i el treballador.

Entre la projecció de futur dels joves i els seus salaris s’està generant un xoc amb les pensions. 

— S'està intentant establir una guerra intergeneracional vinculant les pensions als salaris baixos dels joves. És absurd perquè no té res a veure. El 40% dels pensionistes cobren 1.000 euros o menys. A vegades fa l'efecte que un pensionista és un privilegiat que viu en un xalet de Marbella. No. Els salaris de les persones joves seran majors o menors en la mesura en què s’organitzin. Després, hi ha una qüestió sobre la qual cal reflexionar: l'increment de l'esperança de vida, l'arribada del baby boom a la jubilació i unes majors pensions perquè els que cobren més generaran una canalització de recursos públics important. No serà reduint les pensions la manera de fer que millorin els serveis públics, sinó amb una política fiscal ambiciosa.

Veiem xocs constants entre la CEOE i el ministeri de Treball. Com està la relació amb els sindicats?

— La negociació tripartita ha donat molts bons resultats. Ara, la CEOE sap que pot haver-hi una majoria parlamentària de dretes i l’incentiu de pactar coses és mínim. En la reducció de la jornada la patronal es va moure en aquesta direcció i li va sortir bé pel moviment de Junts. Aquí és quan es produeix una disputa de relats. No és que de cop el ministeri i la CEOE es portin pitjor. L’alternativa, per als sindicats, és reforçar l'àmbit bipartit amb la patronal. Dèien que estaven d’acord en la reducció de la jornada, però no per llei, sinó per conveni. Ara que negociarem un AENC ho podrem comprovar. En aquests espais bipartits també hem de preguntar a la patronal quina és la seva posició sobre l’habitatge i si és conscient que és el major problema econòmic per a les empreses.

Per això diuen que els permisos per defunció i cures pal·liatives són una "ocurrència"?

— Davant la dificultat d'arribar a acords, cada vegada cobren més importància els anuncis, en aquest cas del ministeri [de Treball] per marcar perfil polític, i són els que aprofita la CEOE per parlar d'absentisme o deixar anar alguna afirmació com aquesta. No vol avançar pensant-se que pot haver-hi un canvi de cicle polític. No em sembla una actitud que ajudi a l'autonomia dels agents socials.

Com veu que es posi el focus en l’absentisme laboral? S’està barrejant amb les baixes per salut mental o per altres qüestions?

— No assumirem cap relat en què es digui que a Espanya s’incrementen d'una forma irresponsable les baixes perquè els treballadors s'agafen baixes fraudulentes. A partir d'aquí, estan incrementant les incapacitats temporals, la durada i el cost? Sí, però obeeix a moltes causes i per limitar-les cal identificar-les. La deterioració de l'atenció sanitària, que cal millorar; l'increment de l'edat mitjana dels treballadors, llavors cal establir coeficients de reducció per permetre la jubilació anticipada; si un 35% dels accidents mortals a la feina responen a una causa que no estava identificada en el pla de prevenció de riscos, és millorable la qualitat preventiva; l'estrès laboral quan una persona dependent es posa malalta i el treballador ha de marxar del lloc de feina perquè no hi ha ningú que se n’encarregui, perquè l'Estat ha renunciat a les polítiques públiques en aquest terreny. La solució no és demonitzar qui agafa la baixa. 

S’acaba d’aprovar l’Estatut del becari. S’ha de prohibir del tot que els estudiants facin pràctiques sense cobrar?

— Cal distingir figures. S'ha demostrat que en la formació dual, on una part de la formació s’executa en un centre de treball, funciona. El problema és que històricament s'han utilitzat [les pràctiques] com un subterfugi per tenir treballadors que durant un temps es dedicaven a activitats que ni tan sols tenien a veure amb la formació i que fins i tot substituïen assalariats. Això és el que cal combatre. També que s’articulin una sèrie de drets com la compensació de les despeses. Una cosa és no cobrar per la formació, i l’altra que tingui un cost.

La llei rider ja està en funcionament però empreses com UberEats estan en el punt de mira per aplicar-la malament. Ho volen batallar?

— L’ús pervers de l'economia de plataforma i de la intel·ligència artificial és el gran cavall de Troia dels drets laborals. L'estratègia d'aquestes empreses no és només pagar menys salaris, sinó trencar els marcs de protecció del dret laboral. La falsa utilització del treball autònom i l’utilització de la plataforma i l’algoritme com un fetitxe que passa per sobre dels drets laborals és el que cal combatre. I la llei rider va situar dos elements molt potents: la presumpció de laboralitat dels riders i l'accés dels representants dels treballadors als algoritmes.

Els surt barat a les empreses saltar-se la llei?

— És el problema de fons i no sempre és fàcil detectar el frau. En el centre de treball moltes vegades l'opacitat és absoluta. Quan s'enxampen aquestes pràctiques les sancions han de ser absolutament dissuasives. No es tracta només de posar multes, sinó d’evitar que es facin aquestes pràctiques. El mateix passa amb l’acomiadament. No és només el cost, sinó que sigui prou dissuasiu perquè l'empresa no l’apliqui de forma improcedent. 

La intel·ligència artificial és un dels grans reptes del mercat laboral. Percep preocupació? Com ho afronta el sindicat? 

— Sí que preocupa. En l’organització del treball abans hi havia un encarregat i s'hi podia discutir. Ara els algoritmes poden prendre decisions organitzatives, amb dades dels treballadors, sobre qui promocionar, contractar, acomiadar o quin ha de ser el ritme de treball. Per posar un exemple, si un algoritme recull les absències sense tenir cap explicació i una treballadora que per dolors menstruals falta alguns dies, és molt fàcil que l'algoritme acabi determinant que si cal acomiadar algú hagi de ser ella perquè té un rendiment una mica més baix dos dies al mes. Quan ho feia una persona sabíem com calia actuar, si això ho fa una màquina sembla que sigui paraula de Déu. Sembla distòpic, però està passant. Ha d'haver-hi una intervenció dels treballadors i un control públic.

Com afecta al sindicalisme l’auge de l’extrema dreta?

— Des del moment en què intenten fer creure als treballadors que els problemes econòmics o socials tenen a veure amb la irrupció de persones o fenòmens que els amenacen, sigui perquè són treballadors que han vingut d'altres parts del món, sigui perquè són les dones treballadores que demanen el seu espai a l'empresa en condicions d'igualtat. L'extrema dreta apel·la a velles jerarquies reaccionàries i cal evitar que calin. S'acaba votant algú que promet solucions fàcils a problemes complexos i demonitzant qui està per sota, en comptes de veure que són els interessos dels poderosos els que estan deteriorant les condicions de vida.

Què està fent CCOO davant els discursos antiinmigració?

— Cal recompondre espais de seguretat per a les majories socials des de l'òptica de garantir drets. La gent ha d’entendre que el fenomen de la immigració és irreversible a Espanya. Si no hi ha un flux migratori, el país es pararà. I es tracta que estiguin en les mateixes condicions de drets i obligacions perquè les empreses no els usin com un factor de la deterioració de les condicions de treball de tots. Això també és part de l'acció sindical: recuperar les certeses que tindràs una bona educació, una bona sanitat, una bona pensió, una bona protecció per desocupació i un bon sistema de cures i contrarestar la idea que la teva situació s’ha deteriorat perquè ha vingut gent de fora. No, el teu centre sanitari s'ha deteriorat perquè no hi ha la suficient inversió per a una població que envelleix.

I com està el pols del sindicalisme per afrontar-ho?

— Depèn amb què et comparis. Vivim un moment històric en què una part de les mobilitzacions socials es donen de manera reactiva, mobilitzacions com la del dret de l'habitatge o la denúncia pel genocidi a Palestina. El sindicat forma part d’aquests espais. Però construir una alternativa a la reacció també és un procés. El sindicalisme se situa en l'acció quotidiana. I aquí com estem? Podríem estar millor, però ningú està millor que nosaltres. CCOO té més d'un milió de persones afiliades, 112.000 delegats, negocia convenis col·lectius… El sindicalisme no és omnipotent. En algunes coses intervé de primera mà i en altres com un agent més, però no és una contradicció.

Ha temut ser més complaent amb un govern progressista que amb un govern de dretes?

— Un govern que et revaloritza les pensions al 0,25%, et fa una reforma laboral per abaixar els salaris o et congela l’SMI no és el mateix que un govern amb qui pactes una pujada de l’SMI, una reforma laboral que redueix la temporalitat o una revaloració de les pensions amb l'IPC. No és una qüestió de complaença, és una qüestió de complir les polítiques que hem acordat. El nivell d'autonomia de CCOO respecte a aquest o qualsevol altre govern és absolut.

Confia que presentin nous pressupostos de l'Estat?

— És la seva obligació. També explicar quines partides cal enfortir. Si després no hi ha majoria, s’explica. Això també és un exercici de pedagogia democràtica.

La portaveu de Junts al Congrés, Miriam Nogueras, s'ha referit a CCOO com un “sindicat espanyol que no representa Catalunya”. Què en pensa?

— Parlar és gratis i hi ha gent a qui li agrada faltar al respecte. CCOO i la UGT som els sindicats majoritaris a Catalunya. Tenim un 40% de la representació amb una penetració molt transversal amb 150.00 afiliats. Ofèn qui pot, no qui vol. Si es fa per provocar, cal tenir esportivitat. Si al darrere hi ha una visió xenòfoba del que és Catalunya, entenc que qualsevol organització que tingui un vincle amb l'àmbit estatal no és catalana. Si aquesta fos la raó estaríem parlant d’una perversió ideològica.

Aquest és el seu tercer i últim mandat. Després es veu a la política?

— Ara no em veig a cap lloc. El moment és tan intens que no tinc temps de pensar-hi. Si em fas aquesta pregunta d’aquí a dos anys no et dic que no hi doni voltes, però el congrés de CCOO ha estat al juny.