Tres històries de morts a la feina que es podrien haver evitat

BarcelonaEl divendres 30 d'abril del 2021, la Chiqui havia preparat un ColaCao i un tallat per al seu nebot Xavi i el seu fill Carlos. A les sis del matí ja sortien de casa cap a la fàbrica i, com feia sempre, els va dir adeu des del llindar de la porta. Una mica més tard, ella també va anar cap a la feina. Cap a dos quarts d'onze va rebre una visita que no esperava: era el Carlos, amb la cara blanca, enfonsada. "Me'l vaig quedar mirant i vaig pensar que havia passat alguna cosa", recorda la Chiqui. Ell va agafar-la de les mans i li va dir: "Mama, el Xavi ha tingut un accident a la feina i ha mort".

Quan es produeix una situació traumàtica, com la mort d'un familiar de manera sobtada, el cervell allibera hormones vinculades a l'estrès, com l'adrenalina i el cortisol. Aquestes preparen el cos per a la resposta de lluita o fugida, però també influeixen en la manera en què recordem els esdeveniments: de manera fragmentada, amb detalls que poden ser molt vius, però sense el context complet.

La Chiqui volia cridar, plorar i llençar puntades de peu. Durant uns segons no va poder pensar ni tan sols en el seu fill, que havia estat allà mateix, intentant salvar el Xavi mentre l'engolia una màquina de bobines de tela asfàltica. "Només pensava en com li diria a la meva germana", rememora. La mare del noi vivia a Roda de Berà, al Tarragonès. Quan el Xavi havia començat a treballar, s'havia mudat a casa de la seva tieta. Recorda com la seva germana es va quedar col·lapsada, es va llançar a terra, i es posava les mans a la cara. El seu altre fill la va abraçar, va intentar calmar-la i li va dir: "Mama, tranquil·la. Ha sigut un accident, ha sigut un accident".

En aquell moment, la família del Xavi encara no sabia que la mort d'aquest noi de dinou anys a la fàbrica de l'empresa Cidac a Cornellà de Llobregat no havia sigut un simple accident. L’informe de la Inspecció de Treball va constatar incompliments en la normativa de riscos laborals, torns de dotze a catorze hores i una plantilla de nois molt joves i persones grans en situació precària. Després de la primera avaluació a la planta, un bomber els va comentar que mai havia vist una empresa en tan mal estat en tots els anys treballats. Que hi havia rates i perill d'ensorrament.

Qui explica amb detall aquestes infraccions en matèria de seguretat és el Paco, parella de la Chiqui i tiet del Xavi, que aleshores ja era delegat de la CGT. "És sorprenent que una empresa on s'incompleixen tota aquesta sèrie de normatives no parés. Perquè no va parar. Va estar funcionant des del minut zero i l'endemà els empleats hi seguien anant a treballar", diu. La màquina que va atrapar el seu nebot costava només 300 euros de reparar, lamenta.

La primera trucada entre advocats va ser perquè l'empresa negués qualsevol tipus de culpa. Es van oferir a pagar l’enterrament atribuint l’accident a un error humà. Costa de creure, però quatre anys i mig després, el judici penal encara no ha tingut lloc. "La justícia es prolonga molt en el temps. Tu no pots estar esperant quatre o cinc anys. És inconcebible. La família no pot girar full", critica el Paco.

Al principi, es van mobilitzar per donar a conèixer la història del Xavi, van organitzar protestes i van sortir als mitjans de comunicació per denunciar la normalització de la sinistralitat laboral. Van rebre el suport dels sindicats i els moviments socials, i fins i tot tenien contacte freqüent amb el conseller d'Empresa i Treball d'aleshores, Roger Torrent. Però amb el temps, reconeixen, s'obliden de tu. No et mous, no fas soroll i la història del Xavi torna a ser un número en una estadística, un cas més.

"Bé no ho estem, però procurem tirar endavant perquè no ens en queda una altra", diu la Chiqui. Quan fan un dinar o una sortida al camp tots junts, són conscients que hi ha un cosí que ja no hi és. Els falta el Xavi, que sempre s'animava a cantar una mica de flamenc a les sobretaules. "Nosaltres els animem [als cosins] a seguir fent coses, a estudiar i estem pendents d'ells. Han de continuar celebrant i complint anys", afegeix. Als tribunals hi aniran fins al final, fins que puguin tancar aquesta porta i aconseguir "ni que sigui un 1% del que abans anomenàvem tranquil·litat".

Un dol és un procés d'adaptació –en aquest cas, a una realitat en què una persona estimada ja no hi és– i, segons la classificació de la psicòloga suïssa-americana Elisabeth Kübler-Ross, pot incloure diverses fases. No sempre segueix aquest ordre i per descomptat no és igual per a tothom, però l'autora observava que després d'una pèrdua es pot passar per la negació, la ira, la negociació, la tristesa i, finalment, l'acceptació, en què comencem a conviure amb la pèrdua. Però aquest camí, que en condicions normals ja és prou difícil, queda troncat quan s’hi afegeixen factors externs com un procés judicial eternitzat i costós.

Viure un dol entre judicis

Roser Noguer i Núria Barnolas tampoc obliden el 28 de març del 2018, un Dijous Sant. El dia en què el seu marit i pare va morir en un accident laboral. El Lluís treballava a Vic Verd, una empresa amb participació majoritària de l'ajuntament osonenc. Aquell vespre ell i el seu company feien el torn de la recollida de vidre al centre de la ciutat. Quan van baixar del camionet per endur-se la brossa d'un restaurant van sentir un clec, com si saltés el fre de mà. El carrer tenia un 14% de pendent i el vehicle va començar a caure enrere. Tots dos van córrer per aturar-lo. Però una de les rodes va xocar amb la vorera i va fer un gir inesperat, que va desviar la trajectòria i va atropellar el Lluís. Aleshores tenia 58 anys.

"Et quedes en xoc perquè és una persona que està sana, marxa de casa i en dues hores ha mort. I aleshores, quan estàs en xoc, en lloc d'intentar facilitar-te els tràmits, l'empresa et posa obstacles que has d'anar saltant", recorda Noguer.

A més de la burocràcia que ja va associada de per si a la mort, totes dues es van trobar sense saber, per exemple, quins són els terminis legals en què prescriu un delicte laboral o a què tens dret quan un familiar teu mor a la feina. Tampoc va ajudar que l'empresa no es presentés a la primera conciliació al departament de Treball. "Aquí sí que va començar un calvari per la via judicial", diu Barnolas.

El primer litigi va ser als jutjats de Granollers i la sentència, segons la família, va ser "molt tendenciosa". Entre les proves, no hi apareixia l'informe pericial que havien presentat i on s'alertava que hi havia un problema en el fre de mà del camionet. "Com a mínim hauria hagut de portar sis revisions i només van poder demostrar que n'havia passat una", lamenta Noguer. Van recórrer la decisió i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va acabar donant-los la raó i van reconèixer la responsabilitat de l'empresa.

Totes dues, però, van haver de continuar lluitant perquè l’Ajuntament de Vic no portés el cas al Tribunal Suprem. Ho van aconseguir gràcies a una campanya de recollida de signatures i al suport d'alguns dels partits de l'oposició com Capgirem Vic (la candidatura de la CUP) i ERC, que van pressionar el govern municipal. "Això ens allargat deu anys més el procés", diu Barnolas.

Havien passat més de tres anys des de l'accident i el tràngol no s'havia acabat. La marató als tribunals va continuar amb un segon procés contra les asseguradores Generali i Mútua General de Seguros (MGS) perquè els paguessin les indemnitzacions que els pertocaven. Finalment, van decidir arribar a un acord econòmic i el 2022 van poder donar per tancat el cas. "El nom del Lluís –a qui l'empresa va arribar a acusar de tenir una actitud “temerària” en el moment de l'accident– ja s'ha netejat", conclou Noguer.

Mare i filla reconeixen que és ara, set anys després de la seva mort, quan estan començant a passar per les fases que definia Kübler-Ross. "De cop i volta, hi ha dies que em llevo molt trista. El dol t'arriba, tota la plorera que no has fet en sis o set anys t'havia quedat dins i l'has de treure", diu Barnolas.

Un "cúmul d'errors" fatal

El pare del Carles (nom fictici per garantir el seu anonimat) va morir mentre treballava en el torn de nit en una fàbrica de les comarques de Girona. Ell recorda com es va vestir de pressa, encara en xoc, després que el despertés la seva mare de matinada. Va agafar el cotxe i es va plantar a l'empresa, on un encarregat li va insinuar que l'accident havia estat culpa del seu pare. Una màquina que servia per moure palets no havia detectat l'home i l'havia pressionat per la cintura fins a provocar-li la mort. "Jo ja sabia que no era mala sort. Van ser un cúmul d'errors fins que va arribar el que va ser fatal", explica el Carles, que en aquell moment només tenia vint-i-quatre anys.

Quan la Inspecció de Treball va revisar les instal·lacions, va trobar deficiències en els sistemes de seguretat de les màquines i va donar a l'empresa tres mesos per solucionar-ho. Segons l'advocat de la família, els sensors que haurien hagut d'advertir d'una presència humana estaven desactivats, una pràctica habitual per "optimitzar temps" i evitar aturades de producció.

La companyia va atribuir l'accident a un error humà, però un dels treballadors de la seva asseguradora es va presentar al tanatori enmig de la vetlla per oferir al Carles i als seus germans tancar el cas amb un acord econòmic. "Va ser un moment molt estrany. Ells juguen molt amb el desconeixement, perquè si haguéssim signat aquells documents potser no hauríem tingut dret a reclamar res més", explica. S'hi van negar i l'empresa va pagar el funeral sense consultar-ho abans amb ells.

Això va passar el 2021, i des d’aleshores el Carles –té una germana que viu fora i un germà més petit– ha hagut d’assumir totes les gestions derivades de la mort del seu pare. Notaries, comptes bancaris, hipoteques, subministraments... Tot plegat dins un laberint burocràtic de processos que no sabia ni com posar en marxa. De fet, no va ser fins tres mesos després de la desgràcia que un advocat amic de la família el va advertir que podien personar-se com a acusació particular. Ni tan sols eren conscients que la Fiscalia ja havia obert d’ofici un procediment penal per delicte laboral.

Quatre anys més tard, el judici encara no ha tingut lloc. La família assenyala com a responsables alguns dels directius de l'empresa i els sol·licita penes de presó. Però el cas continua obert. "Crec que estic en una espècie de núvol. A vegades estic millor, a vegades pitjor". El Carles reconeix que va passar una època "molt dolenta" i va necessitar ajuda psicològica. També va deixar una feina en una fàbrica perquè li recordava massa a les circumstàncies en què havia mort el seu pare. "Me'n vaig anar a dormir sent un nen, i dos dies després m’havia fet gran”, diu.

L'any passat a Catalunya es van comptabilitzar 88 persones mortes a la feina. En els primers set mesos del 2025 ja en són 64. Aquestes tres històries són només una part del problema de la sinistralitat laboral, però se’n desprèn una mateixa conclusió: els seus protagonistes es van sentir desinformats i sols davant de litigis interminables, mentre passaven per un dels pitjors moments de la seva vida. Tots ells reivindiquen la necessitat de comptar amb jutjats especialitzats per accelerar aquest tipus de casos. I, sobretot, mesures perquè empreses i administracions públiques es prenguin seriosament la prevenció de riscos laborals i perquè els dols de les famílies afectades no continuïn amagats darrere d'una estadística.