El problema dels envellits parcs eòlics europeus
La meitat de les instal·lacions d'aerogeneradors a Espanya tenen 15 anys o més, el temps mitjà de vida útil d'aquestes infraestructures
BarcelonaLa infraestructura eòlica europea està envellint. El parc de Tahivilla, una entitat local de municipi andalús de Tarifa, té 98 turbines que es van aixecar ara fa 20 anys per complir amb els objectius d'emissions de carboni estipulats al Protocol de Kyoto del 1997, el primer tractat internacional legalment vinculat al sector del clima.
Encara produeixen prou energia per alimentar 48.000 llars, però no són impassibles al pas del temps. "La tecnologia està obsoleta", explica la directora de projectes renovables d'Acciona Energia, Marta López Jiménez, empresa propietària del parc, al Financial Times. "No hi ha actualitzacions disponibles", afegeix.
De fet, una cinquena part de les prop de 90.000 turbines terrestres a Europa tenen almenys 15 anys i la vida útil d'un parc eòlic amb un manteniment adequat és de 20 anys. A Espanya, els parcs eòlics que tenen 15 anys o més representen la meitat del total. És la proporció més alta de la Unió Europea, segons dades de l'organisme comercial WindEurope.
"Si no fem res amb aquests parcs, si no es pren cap decisió, hi ha el risc de perdre una part important de la generació renovable a Espanya i a la resta d'Europa, per primera vegada", diu el responsable de l'Institut per a la Diversificació i Estalvi de l'Energia (Idae), Joan Groizard, a aquest diari britànic. Segons els seus càlculs, tancar antics parcs eòlics pot provocar la pèrdua d'entre cinc i 10 gigawatts de capacitat d'energia eòlica en els anys previs al 2030. És l'energia necessària per abastir entre tres i sis milions d'habitatges.
La decisió la tenen ara els propietaris d'aquests parcs, que han d'escollir entre reinvertir o deixar de fer-ho. Això en un moment en què els costos de la indústria eòlica van a l'alça, de manera que el millor per al planeta no coincideix amb el que ho és per als propietaris d'aquests parcs. Pel mig, hi ha el rebuig dels residents locals que no volen tenir a prop aquests grans parcs per l'impacte, sovint visual, que tenen al territori. Es coneixen com a Nimby, l'acrònim de not in my backyard, que vol dir "no al meu pati del darrere" en anglès.
