Enrique Tomás: “Jo viuré bé fins als 100 anys, és una decisió personal”

BarcelonaEnrique Tomás Ruiz (Badalona, 1966) té la parola del botiguer de barri i el discurs de l’emprenedor d’èxit acostumat a fer conferències per explicar model de negoci i filosofia de vida. Quatre xifres per entendre el fenomen: ven 3.000 pernils cada dia i disposa de 179 punts de venda en 11 països diferents. A la seva empresa, que l’any passat va facturar més de 300 milions d’euros, hi treballen 1.700 persones. S’acaba de separar de la seva dona, s’ha comprat un segon avió privat i prepara una gran festa pels seus 60 anys. Ah, i avisa que està decidit a viure’n 100.

T’agrada l’etiqueta de rei del pernil?

— M’agrada més la d’emperador del pernil. A El Periódico m’han fet dues vegades la caricatura: la primera era el rei del pernil i la segona, l’emperador. Conyes a part, espero que algun dia es parli de mi com una persona que va ajudar a posar el pernil al seu lloc. Encara no hi està i porto 48 anys pedalant. El pernil és el millor producte alimentari del món. És l’únic que pots menjar a qualsevol hora, és saludable i l’hem de posar al podi mundial, si vols amb la tòfona i el caviar, però hi ha de ser.

Les xifres de facturació i de treballadors que tens a l’empresa et produeixen orgull o neguit?

— Responsabilitat, absoluta responsabilitat. Els diners no donen la felicitat, però la manca de diners t’impedeix ser feliç.

No ets el doble de feliç ara que factures 300 milions que quan en facturaves 150?

— Què va!

Quants germans sou?

— Onze germans i jo soc el petit. Més la iaia i els pares, érem 14 persones vivint en un pis de 55 metres quadrats al barri de la Salut de Badalona. Les sis noies i la iaia, en una habitació; els nois, en una altra, i els meus pares, que eren egoistes, es van quedar el quarto més gran. Van venir d’Oriola, a Alacant, i els onze fills ja vam néixer aquí.

Tu has viscut les dues cares de la vida: la d’una família humil i ara, ¿potser tens avió privat?

— Sí, dos avions privats, tinc. Me n’acabo de comprar un de xulíssim.

Deus haver tingut un Porsche, un Ferrari...

— Sí, Ferrari, Porsche, ara m’he comprat un Maybach, que és com un avió que va pel carrer.

Em costa entendre aquestes desigualtats, que no hi pugui haver un límit.

— Jim Carrey diu que tant de bo tothom fos ric i famós per adonar-se que, pel fet de ser ric i famós, no ets feliç. La majoria de la gent no té una bona relació amb els diners.

Et deuen fer perdre el cap, suposo.

— Si tu no estàs preparat i t’arriben de cop, normalment t’empatxaràs. Ja ho veiem amb el cas del Lamine. Algú es pot ficar a la seva pell? De ser d’un barri que li estiguin dient “moro, tu no entres” a tenir el món als seus peus... El meu cas no té res a veure. Als 8 anys ja treballava ajudant a casa, als 12 acabo l’EGB, que soc l’únic de casa que la va completar, i a treballar de dilluns a dissabte.

Els teus pares tenien botigues?

— Els meus pares tenien fills per no tenir dependents. El pare treballava en una fàbrica tèxtil i, quan ja va arribar el tercer fill, van obrir una lleteria, una botiga de queviures de l’època. Jo entenc la vida com treballar, treballar i treballar. Quan t’ha costat tant guanyar diners, et garanteixo que no els llences. Em compro un avió perquè en trauré partit. No faig ni un trajecte que no tingui sentit. El meu avió és per anar a Salamanca, que són vuit hores anar i vuit hores tornar. Intenta anar a Vitòria, intenta anar a Còrdova...

No cal que anem tan lluny: intenta agafar Rodalies.

— Jo faig servir molt Rodalies. De Badalona a Sants hi soc en 23 minuts.

Em diràs que tens dos avions privats i vas amb Rodalies?

— I tant! I a Madrid hi vaig amb AVE. Per què m’he comprat un cotxe tan gran, ara? Perquè els pròxims dos anys ningú tindrà garanties que arribarà a Madrid a l’hora.

L’altre dia veia una sèrie documental sobre Jeffrey Epstein i, de fons, també hi ha els diners, el poder.

— No hi estic d’acord. El que hi ha és una malaltia, són depredadors sexuals.

Però no és un cas aïllat. És tota una xarxa de persones poderoses i riques de tot el món que es creuen impunes.

— Això ho hem viscut a les capes més baixes, també. Hi ha gent que neix dolenta. Si tens més poder, tens més oportunitats de fer mal. Però si et fas capellà, tindràs accés a gent desemparada, també. Als Maristes de Badalona hem viscut un cas tremendo i mira que jo crec en Déu. Estic especialment sensibilitzat amb aquest tema. He tingut dues dones, tinc una filla i no tinc cap dubte que les han assetjat en més d’una ocasió. No ho lliguis als diners, això. Està absolutament a totes les capes.

Dius que “has tingut” dues dones, en passat.

— Sí, sí. Això és la primera vegada que ho explico i ho dic avui perquè ho hem parlat amb el fill fa deu dies. Acabo de separar-me després de dotze anys de relació. Una dona meravellosa, un fill fantàstic i farem un equipàs. A dia d’avui, el que és difícil és aguantar molt temps, perquè hi ha tants inputs, tantes possibilitats...

Tu tens dos fills amb la primera dona, que ja són grans, i un tercer fill, de 10 anys, amb la segona dona. Vas ser un pare més absent amb els dos primers?

— Si l'hi preguntes a la meva segona dona et dirà que també he sigut un pare absent. Jo crec que el pare és el pare i la mare és la mare. El pare ha de complementar la mare. Recordo molt el meu pare, però cada dia visc amb la meva mare al meu costat, i va morir el 2019. La mare és la mare.

Un tema espinós, Enrique. No sé si t’estic entenent...

— I jo no sé si m’he explicat. Però per dir el que és políticament correcte no vinc.

No ets políticament correcte?

— Mira, avui m’ha trucat el conseller Ordeig per agrair-me que hagués fet unes declaracions dient que era la primera vegada que es gestionava bé un brot de pesta porcina. Per què? Perquè ell és socialista? Perquè tothom dona per fet que dec ser del PP?

Què vols dir, que la gent es pensa ets del PP perquè tens dos avions privats?

— La gent assumeix que si tens avió privat, lògicament has de ser de dretes. Causa-efecte.

I no ho ets?

— Ni pensar-ho. Però és que tampoc soc d’esquerres.

Ah, carai.

— Crec en la política de gestió.

Com et defineixes políticament?

— Cada vegada que puc fer alguna cosa per algú la faig. Sor Lucía Caram dona cada dia 100 entrepans de pernil al convent de Santa Clara, a Manresa, i el padre Ángel uns altres 100 a l’església de San Antón, a Madrid. Això és ser d’esquerres o de dretes?

És ser solidari.

— Ni tan sols això. És el més normal del món.

És el que et deia abans: el que és estrany és haver normalitzat les desigualtats que hi ha al món. Com pot ser que 100 persones tinguin els mateixos diners que la meitat de la població mundial?

— Primer, això està molt malament. I després: visualitzem l’home més ric del món. Algú creu que Elon Musk és feliç? Algú l’enveja?

Avui dia quina és la teva preocupació?

— Que quan algú compri un entrepà nostre no li donin el que li han de donar. Un entrepà és una transmissió d’amor. Hi hagi el que hi hagi a dins, hi ha d’haver amor. Em preocupa molt que les 1.400 persones que es dediquen a fer entrepans, que segurament no era el seu somni, hi posin amor.

Creus que pagues bé als teus treballadors?

— El 2022 vaig prendre una decisió i ho vaig explicar en una trobada d’empresaris. Podem dir que amb menys de 1.500 euros nets la gent és pobre? Si vius en parella, 3.000 entre els dos, 1.000 per al lloguer i amb 2.000 sobrevius. És que no hi ha personal, es queixaven. Però com vols que hi hagi personal? Siguem sensats, paguem el necessari.

No hi ha ningú a la teva empresa que cobri menys de 1.500 euros nets?

— Ningú. I no som una ONG: si algú no s’ho mereix, l’haurem d’acomiadar perquè n’entri un altre. És una decisió que vaig prendre després de la covid, quan vam començar a respirar.

Aquest 2026 farem 60 anys, tu el 28 de setembre i jo el 5 d’octubre. Per a tu és un número més o és un impacte?

— Jo crec que és un punt d’inflexió. Diuen que això va per cicles de set anys. Dels 49 als 56 és quan una persona és més eficient a la seva vida, perquè s’ajunta que encara ets jove amb que ets savi. Quan arribes als 56, agafes consciència que la vida és finita. Es moren els teus ídols, Cruyff, Brigitte Bardot, Robert Redford, també es moren els teus amics. Pots assumir-ho malament i començar-te a operar i posar-te bòtox i bòtox i bòtox, o et treus tot el llast que has acumulat. Ara elimino contactes del mòbil: en tenia 5.000 i ja només me’n queden 590. Feu-ho, que us donarà plaer.

Jo tinc 1.600 contactes.

— Llavors és que ets un tio molt mesurat.

Si tot va com ha d’anar, tenim sort amb la salut, i complim amb l’esperança de vida, ens faltaria un terç de la vida.

— No sé tu, però jo viuré bé fins als 100 anys. Bé, vull dir a full. És una decisió personal. Estic parlant de debò. Has posat la salut en mans de la sort i no hi estic d’acord.

Quants casos sabem de gent que ha portat una vida impecable i se l’han emportat amb 30, 40 o 50 anys!

— Tu no sembris i a veure quantes vegades recolliràs. Si sembres, pot ser que et caigui un xàfec i et foti la collita, però hem de ser sensats. Cuidem-nos! Jo amb 80 o 90 anys m’imagino pràcticament com ara. El millor de la vida és ara. Entre altres coses, per què si no, què? No tornaria als 30 anys ni boig. He deixat de beure alcohol, intento fer només una digestió al dia. L’alcohol no és bo.

Però la vida és una mica més alegre, no?

— Això t’ho compro. Si ets capaç de prendre una copa de tant en tant, t’ho compro. Però jo no.

Perquè no ets un home mesurat, com jo.

— Jo soc una persona excessiva, per això vaig haver de deixar de fumar. O bec o no bec. No he tingut mai problemes amb l’alcohol. Però tinc molta vida social i quan me n’adono ja m’he pres sis copes.

Què és Badalona, per a tu?

— És l’origen. Estimo Badalona, és molt bonica. Serrat no li va dedicar la cançó per casualitat. Esclar que té els seus problemes, però sembla que només es parli de les coses dolentes.

Què és Catalunya per a tu?

— Què et diria jo... és el meu país, sense entrar en històries. En el moment més dur del Procés, em van fer una entrevista a RAC1 i vaig dir: “Jo no vull la independència, però si ens independitzem jo em quedo en aquest país”. No em moc de Catalunya ni de broma. És la terra que va acollir els meus pares.

Per què no parles català?

— Sí que el parlo. Però penso en castellà i ho he de traduir. La meva ment va molt ràpida i em costa una barbaritat.

Això vol dir que en 60 anys no has necessitat el català a Catalunya?

— Per descomptat, no he tingut cap problema. Quan em presenten com “un catalán de los buenos”, contesto: “Y tú un andaluz de los tontos”. O un manxec o el que sigui. Som una societat meravellosa i tenim una terra privilegiada.

Què és Espanya per a tu?

— És la casa gran on, com ja passava a casa meva, a vegades els plats no es reparteixen bé. Hi va haver un temps a la meva vida que volia ser diputat i gairebé tots els partits m’ho van proposar. Els meus somnis materials els havia aconseguit molt ràpid i volia veure si des de la política es podia fer alguna cosa. Ho tenia previst amb 47 anys, però em va venir una nòvia que no pensava i un fill que tampoc. Ara he descartat totalment la política. Puc fer més coses des de fora que des de dins.