Arremanguem-nos per l'educació
La vaga d'aquest dimecres s'ha saldat amb un ampli seguiment en defensa de l'educació. El seguiment de l'aturada ha estat elevat i la convocatòria ha reunit més manifestants, per exemple, que les protestes del cap de setmana anterior per denunciar el drama de Rodalies. El col·lectiu de docents ha demostrat al carrer un malestar que ve de lluny i que sembla enquistat. El més paradoxal de la qüestió és que el Govern s'ha mostrat no només comprensiu, sinó d'acord amb les demandes dels mestres: "Des d'Educació entenem i compartim les demandes per enfortir el sistema educatiu i mantenim la voluntat de diàleg amb els sindicats per poder arribar a un acord social que ens permeti contribuir a la millora educativa del nostre país", ha dit la consellera, Esther Niubó, des de la seva convalescència.
Quines demandes? Amb especial èmfasi en la falta de recursos humans com a element transversal, el focus de la protesta s'ha posat en l'exigència d'una pujada de sous, en la reducció del nombre d'alumnes per aula, en la demanda de més recursos per fer front a l'escola inclusiva i en la denúncia de la burocràcia.
En realitat, el diagnòstic és àmpliament compartit. I existeix, també, un consens sobre la imperiosa necessitat d'encarar amb valentia i responsabilitat la reconstrucció. Hi coincideixen professionals, famílies, societat civil, sindicats i món polític. Continuar amb l'entorn tan crispat no duu enlloc. I, tanmateix, no serà fàcil girar full i entrar en una fase de compromís i ambició: fa temps que s'ha enrarit el dia a dia als centres. És prioritari revertir aquesta situació. La qüestió és el com.
Per descomptat, una part de la solució és incrementar els recursos, cosa, esclar, que mai no és fàcil. Però, finalment, els diners –ni en aquest terreny ni en cap– no ho solucionen tot. També resulta imprescindible que s'escampi una atmosfera de confiança i de col·laboració: entre docents i administració, entre diferents visions educatives, entre mestres i famílies. En algun moment tocarà aparcar el protagonisme dels greuges, per molt justificats que estiguin, i que tothom s'arremangui amb l'objectiu comú d'apujar el llistó de l'ambició educativa i de centrar-nos tots plegats en l'aprenentatge dels nois i noies i, per tant, en els debats pròpiament educatius. Un terreny, d'altra banda, on és aconsellable humilitat perquè ningú –ni aquí ni en els països més avançats– té la vareta màgica. En tot cas, entre altres mesures, cal més formació als docents, més autonomia per als centres i millors condicions per als equips en instituts i escoles d'alta complexitat.
La vaga s'ha fet amb èxit i ha expressat amb contundència un malestar perfectament diagnosticat. Ha donat força negociadora als sindicats, que, atesa la resposta del Govern, és probable que avancin en la seva agenda reivindicativa. Però més d'hora que tard tocarà remar junts: no es pot seguir allargant in aeternum el nivell de crispació en què s'ha instal·lat l'entorn educatiu. Tots, començant pels infants i nois i noies, en sortim perjudicats. La sortida de l'atzucac no es pot ajornar més.