Un any de l'assalt al Capitoli: polarització vs. diàleg
Fa un any de l'assalt al Capitoli de Washington per part d'una ultradreta populista emparada pel derrotat president Donald Trump. Aquell episodi, que va avergonyir els Estats Units, és difícil d'esborrar. Queda com una taca insidiosa i persistent per a la democràcia nord-americana, que va mostrar impúdicament la seva fragilitat. Les seves conseqüències encara es fan notar. De fet, la societat nord-americana continua marcada per aquells fets inèdits que van fer la volta al món en directe, a través de les pantalles: un assalt ciutadà que va obligar a evacuar els congressistes amenaçats per la turba i es va saldar amb cinc morts i centenars de detinguts.
I de la mateixa manera que els EUA encara no han tancat una ferida molt viva, que continua dividint l'opinió pública, la repercussió també és mundial i es planteja en termes de polarització o moderació. ¿L'assalt al Capitoli va ser un avís per a navegants o el final d'una amenaça? D'entrada, el ridícul de Trump i l'excés dels seus seguidors va fer-se evident. Però la veritat és que el debat ideològic i polític mundial es manté encallat entre, d'una banda, la confrontació dels extrems amb una ultradreta que continua entre desfermada i latent, i, d'altra banda, l'intent de retrobar les bases d'un ampli consens que recuperi el prestigi de les institucions de la democràcia liberal i la governança pública. Dirigents com el mateix Trump, que des d'un populisme il·liberal han exacerbat –i ho continuen fent– els atacs a la democràcia des de dins del sistema, mantenen el pols i la influència entre bona part d'una ciutadania molt desconfiada amb els poders i l'autoritat en general, com s'està veient, per exemple, amb el negacionisme antivacunes que està complicant la victòria científica i sanitària contra el covid.
Tot plegat fa que no estigui gens clar cap a on pot tombar la situació política i social mundial en els pròxims anys. Cap país ni societat no està a recer de l'ombra allargada d'aquest radicalisme antipolític que explota el malestar popular, mentre que a les opcions dialogants i moderades, tant des del terreny de la dreta com de l'esquerra clàssiques, els costa molt trobar la connexió amb la ciutadania.
Trump continua distorsionant la política nord-americana i dificultant les grans decisions de Biden que demanen un mínim de consens, impossible d'aconseguir amb l'actual Partit Republicà. A l'Amèrica Llatina, des de Bolsonaro a Ortega, hi ha motius per al pessimisme. I Europa tampoc no s'escapa del perill divisori: més enllà dels casos directament preocupants com els d'Hongria i Polònia, les opcions d'ultradreta contaminen arreu l'acció política i fan molt difícil abordar amb garanties qüestions cabdals com la immigració, la gestió de la pandèmia o la crisi climàtica o, en el cas espanyol, el repte sobiranista català, enverinat de manera sistemàtica per Vox, el PP i Cs. En tot cas, l'esperança és que, a causa precisament de la forta sotragada que està suposant la doble crisi del covid i del clima, les opinions públiques optin pel sentit comú, el diàleg i l'entesa, i foragitin la cridòria demagògica dels que sempre prometen falses solucions que sovint acaben de manera dramàtica.
