El balanç agredolç del primer any d'amnistia
Aquest divendres ha fet un any de l'aprovació de la llei d'amnistia al Congrés dels Diputats, un aniversari amb sabor agredolç, perquè si bé ja hi ha hagut moltes persones que se n'han pogut beneficiar –un 45% de les que ho han demanat segons les dades d'Òmnium–, hi ha també moltes peticions, fins a un 40%, que o no s'han concedit o estan suspeses. Entre les primeres sí que hi ha els policies que estaven acusats de lesions per l'1-O, i entre els segons hi ha els principals líders polítics del Procés.
El que bloqueja l'aplicació total de la llei és la resistència del Tribunal Suprem, i en especial de Manuel Marchena, a aplicar la norma, ja que l'alta magistratura espanyola ho considera una desautorització de la sentència del Procés. I també les maniobres de la dreta política per portar la llei al Tribunal Constitucional. Sigui com sigui, la llei va fent camí, però és cert que des del punt de vista polític no haurà aconseguit el seu objectiu fins que l'expresident Carles Puigdemont pugui tornar lliurement a Catalunya.
Aquest moment, però, no sembla que hagi de ser imminent, ni de bon tros. Pels volts de Sant Joan està previst que el TC sentenciï sobre la constitucionalitat de la llei, i en principi gràcies a la majoria progressista hauria de tenir aquest aval, però això no significarà la seva aplicació immediata, ja que el Suprem considera que la norma no és aplicable als casos de malversació. S'obrirà llavors una segona batalla jurídica que a més pot tenir també un recorregut europeu si el TS presenta una prejudicial al TJUE.
Així les coses, doncs, una llei pensada per tenir efectes immediats i donar impuls a la legislatura creant una relació de confiança entre el PSOE i els seus socis independentistes es troba ara empantanegada i sense un calendari clar. És possible que l'amnistia no es pugui aplicar fins al final del mandat, amb el perill real que la legislatura acabi abans i el nou govern de les dretes busqui la manera de torpedinar-la.
El cas de l'amnistia resulta paradigmàtic per explicar la diferència entre govern i estat. Es pot pactar una cosa amb un govern, però si l'estat hi està en contra, té múltiples palanques per fer boicot. Per això l'actual enfrontament del govern de Sánchez amb certes estructures de l'estat profund resulta especialment interessant, a més d'històricament nou, i el resultat de la batalla sobre l'amnistia no només serà decisiu per al futur de la legislatura, sinó que afectarà la política espanyola de les pròximes dècades.
En el seu dia el PP va decidir torpedinar un Estatut aprovat per una majoria de catalans com a part de la seva estratègia per fer caure Zapatero. I amb allò va encendre la metxa del Procés. Ara fa el mateix amb l'amnistia i Sánchez, tot i que l'opinió pública espanyola, fins i tot la conservadora, sembla haver girat full i està més preocupada per altres coses. El preu que en paga el PP, però, és el d'estar cada cop més aïllat, viure d'esquena a Catalunya i ser presoner del seu únic soci possible: Vox.