Barcelona no es pot quedar enrere en qualitat ambiental
Com sortirà Barcelona de la pandèmia? Quan i com es consolidarà l’espai públic que s’ha guanyat al cotxe? ¿Es farà un nou salt endavant en el transport públic? Quant trigaran a ser majoritaris els vehicles elèctrics, més nets i menys sorollosos? Fins on avançarà l’ús de la bicicleta i el patinet? Quant es trigarà a tenir el verd per habitant que recomana l’OMS? I, last but not least, ¿té solució el problema d’un parc d’habitatges envellit i que no està a l’abast de la majoria de butxaques, en especial les dels joves? A aquestes preguntes, que plantegem aquest cap de setmana al diari a través d’un interactiu a l’Ara.cat i d’un dossier a l’edició de paper, encara se n’hi poden afegir més al voltant del model econòmic -amb la qüestió de l’aeroport com un dels elements clau-, de l’aposta pel coneixement -universitats, centres de recerca-, del model turístic -¿tornarem als volums insostenibles?-, de les desigualtats creixents i del tipus de lleure. Són qüestions que hem anat tractant i que seguirem abordant en totes les seves dimensions. Però ara ens hem volgut centrar en el que, en termes populars, s’entén com la ciutat verda. És a dir, en com fem que Barcelona respongui als reptes mediambientals globals i que, per tant, sigui un lloc amable i saludable per viure-hi.
La pandèmia ens ha fet adonar de la importància de valors com el silenci o el gaudi de la natura; i de dèficits com la mala qualitat de l’aire, la limitació d’espai i llum natural als nostres habitatges i l’escassetat d’espais públics i verds de qualitat. De tot això Barcelona en va curta: no compleix els estàndards exigibles. A través de l’urbanisme tàctic, s’ha aprofitat la crisi del covid-19 per fer actuacions d’urgència que han deixat un regust agredolç: d’una banda, hi ha hagut un guany immediat per als vianants i el transport no contaminant, però, de l’altra, ha quedat la sensació d’improvisació i baixa qualitat, amb els New Jersey (blocs de formigó grocs típics de les obres) com a nou mobiliari urbà. Ningú hauria imaginat que un any després seguirien al cor de l’Eixample.
El repte ara és pensar la ciutat amb ambició verda per als pròxims anys, i posar fil a l’agulla sense pors ni dilacions. A París ja han decidit que el 2024 volen tenir un carril bici a tots els carrers. A Copenhaguen i Amsterdam fa anys que hi ha més bicicletes que habitants. I Londres pràcticament ha foragitat el transport privat del centre. Barcelona no es pot quedar enrere en qualitat ambiental: terrats verds i amb plaques solars, vehicles elèctrics, més transport públic i menys privat, més i millor espai verd, habitatges energèticament sostenibles, reducció de soroll i de calor (menys asfalt)... Hi ha moltes mesures a implantar i cal fer-ho en coordinació amb tot l’àmbit metropolità.