Una batalla pel finançament en dos fronts

La batalla pel finançament oberta arran de l'acord entre ERC i el PSC per investir Salvador Illa es juga en dos fronts paral·lels: el primer és el de la recaptació, i està centrat en aconseguir que l'Agència Tributària de Catalunya sigui la que gestioni tots els impostos, però començant pel més important, que és l'IRPF. I el segon front és el del repartiment dels recursos, sobre el qual s'ha establert que hi ha d'haver una quota de solidaritat, però amb el límit del criteri d'ordinalitat. A la Comissió Bilateral d'aquest dilluns el govern espanyol assumirà les bases de l'acord ERC-PSC, que fins ara comptava amb l'aval del PSOE, però no amb la seva firma ni constava en cap document oficial.

Però el nucli de la qüestió està en la concreció del model, i això és el que justament estan negociant ara republicans i socialistes en el punt concret de la recaptació. ERC ha decidit centrar-se en el que considera que és més factible d'aconseguir a curt termini, que és l'habilitació legal perquè l'Agència Tributària de Catalunya pugui recaptar l'IRPF. La complexitat d'aquest pas és ingent i, igual que ja va passar amb Renfe, no es podrà fer amb la velocitat que es va prometre. No es pot reproduir l'Agència Tributària Espanyola a Catalunya ni en un any ni en dos, per tant, caldrà anar pas a pas. Si tot va bé, abans d'acabar el mes hi hauria d'haver acord sobre com es farà aquesta transició i quins canvis legislatius seran necessaris.

L'altre gran front és el sistema en si, que afectarà el conjunt de comunitats autònomes de règim comú i és el que fa més por d'afrontar al govern del PSOE, igual que abans als del PP. La qüestió és dilucidar quants recursos extra ha d'injectar l'Estat al sistema per complir, primer amb el criteri d'ordinalitat i segon amb el fet que ningú, amb el nou sistema, pot perdre diners. Ordinalitat significa que si Catalunya és la tercera per càpita que més aporta, ha de ser també la tercera per càpita que més rep. És aquí on apareixen càlculs que van des dels 18.000 als 25.000 milions, la meitat dels quals anirien només per a dues de les comunitats més perjudicades, que són Catalunya i Madrid. La paradoxa és que, com ja va passar en ocasions anteriors, mentre s'acusa Catalunya d'orquestrar un saqueig, en realitat la lluita pel finançament acabarà beneficiant tothom, i especialment Madrid.

Des del punt de vista del govern espanyol, a més, aquest debat també comporta una paradoxa: i és que destinant més diners a les comunitats autònomes el que fa és desviar fons de l'administració central, i per tant de polítiques progressistes, cap a governs del PP i Vox. Tot i això, el govern espanyol hauria de ser valent a l'hora d'afrontar els dos fronts perquè es tracta d'una qüestió de principis: l'estat del benestar que tant diu defensar Pedro Sánchez està en realitat infrafinançat perquè depèn de les comunitats autònomes. I finalment, si vol que la seva aposta per l'autogovern català sigui creïble, ha d'avançar en els traspassos de competències pendents, per molt complexos i troncals que siguin per als que tenen una concepció centralista de l'Estat.