Bolsonaro, Trump i el contagi del populisme radical
Feixisme? Populisme de dretes? Autoritarisme? Il·liberalisme? Ultradreta? Hi ha moltes maneres d'etiquetar ideològicament els aixecaments populars contra els sistemes democràtics, tal com ha passat ara al Brasil a imitació del que va ocórrer fa dos anys als Estats Units. El mimetisme ha estat gairebé total: un expresident, en aquest cas Jair Bolsonaro, instigant els seus seguidors radicalitzats a irrompre físicament al cor de les institucions que representen la sobirania nacional per negar la legitimitat de la victòria electoral del seu rival, Lula da Silva. En tots dos casos –el nord-americà i el brasiler– s'haurà tractat d'un simulacre de cop d'estat light i sense rumb, però alhora perfectament orquestrat. L'un i l'altre també responen a un patriotisme identitari que busca enemics a casa i que, des del simplista discurs antipolític, identifica la vida institucional com a rival a batre, tot i haver-se'n beneficiat. Davant l'atac, la reacció del poder democràtic també ha estat contundent al Brasil, com ho va ser als EUA: una resposta policial ràpida, una condemna sense pal·liatius i aïllament d'aquest nou colpisme civil, situant-lo com un perillós enemic de l'estat de dret.
Hi ha, però, una diferència important entre l'assalt al Capitoli i el triple aixecament a Brasília amb la invasió del Parlament, el Tribunal Suprem i el palau presidencial: el paper de l'exèrcit. Si és veritat que la guàrdia policial del Capitoli de Washington no va ser reforçada i es va veure desbordada, en el cas brasiler han estat directament les forces armades les que han estat clarament passives les últimes setmanes davant els acampats bolsonaristes. El mateix ministre de Defensa de Lula, el conservador de la vella escola José Múcio Monteiro, s'hi ha mostrat condescendent i ha evitat que s'actués. Si a això hi sumem que durant els últims quatre anys les forces armades han estat un dels tres grans pilars que han donat suport al govern de Bolsonaro, capità a la reserva, al costat dels grans terratinents i les Esglésies evangèliques ultraconservadores, la situació no resulta gaire tranquil·litzadora. Que la connivència militar finalment no hagi anat més enllà no vol dir que no pugui passar més endavant. Caldrà veure què fa políticament Lula per evitar cap futura deriva en aquest sentit. De moment, la seva aposta ha estat mà dura amb els civils i màxim consens dins dels poders democràtics per desacreditar el nou gest de radicalització de Bolsonaro i els seus seguidors.
El que ha passat al Brasil i el que va passar als EUA (cal no oblidar, tampoc, l'intent fallit de cop d'estat a Alemanya per part de la ultradreta el passat desembre) reflecteix, tanmateix, un greu frontisme polític i social que posa en evidència la fragilitat de les democràcies liberals. Els trumpistes, amb un grau més de violència i un balanç de quatre morts, van fracassar, però el país no s'ha recuperat del clima ideològic guerracivilista. El mateix pot passar al Brasil, on la fractura entre dues visions de la societat i de l'estat és ara mateix molt profunda. La batalla per salvar i regenerar la democràcia no està assegurada, ni al Brasil, ni als EUA ni enlloc.
