Catalunya i el deute de la dependència
L'envelliment de la nostra societat és un repte creixent. Algú ha de tenir cura de les persones grans, que cada cop són més, i més grans. A Catalunya, l'esperança de vida ja se situa per damunt dels 86 anys en les dones i dels 80 anys en els homes. El nombre d'octogenaris i nonagenaris augmenta any rere any. Si a això hi sumem la persistent baixa natalitat i els efectes de la crisi econòmica en moltes famílies, el problema resulta evident i notori. Falten ajudes, falten professionals, falten residències. Massa persones d'edat avançada han de viure soles en condicions precàries. Tot plegat no fa sinó posar de manifest la importància cabdal de les polítiques públiques de la dependència, que, tanmateix, avancen a un ritme més lent del que demana la realitat descrita, a la qual, esclar, cal afegir els col·lectius de les persones amb discapacitats o malalties greus. Tots aquests possibles beneficiaris continuen estant afectats, malgrat una certa rectificació estatal a partir del 2021, per l'infrafinançament que pateix Catalunya.
Des del 2008, és a dir, en els tres lustres que fa que va entrar en vigor la llei de la dependència, els diferents governs de l’Estat en conjunt han anat reduint la partida que donaven a Catalunya al mateix ritme que ha augmentat l’esforç de les famílies per accedir a una plaça de residència, a un centre de dia o a una cuidadora a casa, en virtut del sistema de copagament fixat per la normativa; un copagament que es calcula en funció de la renda i el patrimoni de cada ciutadà. El resultat d'això és que, en xifres absolutes, les arques estatals han transferit a Catalunya 3.117 milions d’euros, mentre que els usuaris catalans n'han hagut de desemborsar de la seva butxaca gairebé la mateixa xifra: 2.994 milions. En aquest mateix període, la Generalitat ha dedicat a aquesta finalitat 12.100 milions: actualment aporta el 66% del total (el 2013 va arribar a aportar el 71%). Per als ciutadans catalans amb familiars dependents, el copagament ha passat de representar el 6,4% a suposar el 17%, amb un pic del 20% en el període 2016-2021.
El govern català calcula que el deute estatal puja a 582 milions, comptant els interessos i l'IPC. De fet, la contribució estatal ha passat de representar el 32% de la despesa al 16,5%, una tendència a la baixa que es va accentuar a partir del 2012, en temps de les retallades a causa de la crisi financera global, quan va arribar a mínims del 13%. Fins al 2021 l'Estat no va recuperar un fons complementari per a les comunitats autònomes per a la dependència, cosa que ha suposat una injecció de 208 milions d'euros per a Catalunya en els últims tres exercicis que, però, encara no pal·lia el desequilibri. Catalunya té 227.000 beneficiaris actius, el 17% del total a Espanya, mentre que l'aportació estatal que rep està per sota d'aquest percentatge poblacional. Un fet que sens dubte suposa un problema financer per al Govern, però també per als usuaris i per a les vides dels cuidadors –la majoria dones–, que acaben veient-se obligats a aportar més i a dedicar-s'hi més. I que al mateix temps veuen com les llistes d'espera, malgrat que s'han escurçat, continuen sent massa llargues.
