Tot esperant la pau o almenys una 'no guerra'

Si no hi torna a haver canvis d'última hora, els negociadors dels Estats Units i de l'Iran es tornaran a reunir a Islamabad per reprendre les converses de pau, abans que expiri l'alto el foc la nit dimarts a dimecres. L'estret d'Ormuz continua bloquejat, però la treva de deu dies ha donat una mica de respir a totes les parts, i també als mercats. Tot i la retòrica i les amenaces continuades de Donald Trump i el seu equip de destruir encara més l'Iran, el cert és que hi ha certa coincidència entre els analistes sobre el fet que a totes les parts, també als Estats Units, els convé més aturar un conflicte que està provocant una crisi econòmica de dimensions globals.

Els països del Golf i també els aliats asiàtics n'han sortit molt perjudicats. Els primers, perquè directament els atacs de represàlia de l'Iran han anat contra ells i, per tant, això ha destruït de cop la seva imatge de refugi de pau i seguretat per als superrics del planeta. Els segons, perquè després de la clatellada dels aranzels ara han rebut amb la pujada de preus d'un combustible que bàsicament els arriba des de l'estret ara bloquejat per la guerra. Però encara que aquestes dues zones n'han resultat perjudicades, el conflicte està afectant tot el món i, encara que s'acabés demà mateix, les conseqüències econòmiques seran greus igualment. Com més s'allargui, però, serà pitjor, i com a fitxes de dòmino pot crear tot un seguit de crisis que no seran només energètiques, sinó també alimentàries i de subministrament general per a empreses i consumidors.

Això és, doncs, el que està en joc a Islamabad, i malgrat les pressions internacionals que reben les dues parts per arribar a un acord, el cert és que és difícil preveure un resultat. Sobretot, per la imprevisibilitat de Trump, que no atén la lògica i ha desmantellat tota l'estratègia diplomàtica i fins i tot militar tradicional del seu propi país. Que s'hagi arribat fins aquí, però, demostra que no se n'ha sortit en els seus objectius inicials. Es podria dir que hi ha un empat tècnic en què la superioritat aèria dels Estats Units i Israel ha aconseguit destruir bona part del país, però no ha pogut doblegar ni el règim ni tampoc la seva capacitat de resposta. La Guàrdia Revolucionària té més poder que mai, el règim es manté, la repressió a la seva castigada població es pot haver incrementat encara més i l'urani segueix a l'Iran. A més, el bloqueig de l'estret s'ha convertit en la seva principal arma i li ha donat un poder del qual fins ara el món no n'era prou conscient.

Les negociacions del Pakistan tenen com a principal objectiu aturar l'escalada, reobrir l'estret i fer veure que s'està treballant en un acord de llarga durada. Difícilment es pot esperar un acord clar que doni seguretat a la zona, que seria el desitjable. Però aquesta no guerra ja seria un triomf a partir del qual anar avançant cap al retorn a una certa normalitat. Reprendre les hostilitats obertes, en canvi, seria entrar en una espiral bèl·lica que, directament o indirectament, pot arrossegar mig món a un conflicte absurd i dramàtic.