Fre als creuers, fre al turisme
L'opinió pública i el pols ciutadà estan fent un gir ràpid davant del fenomen turístic. A les Balears, a Barcelona, al conjunt de Catalunya. El que fa tot just uns anys era una reivindicació de minories sovint lligades a l'ecologisme i l'anticapitalisme, ara ha esdevingut un clam cada cop més general i transversal. Hem sobrepassat el llindar a partir del qual els beneficis econòmics potser no compensen els inconvenients per al modus vivendi d'una majoria de la població. Són molts els que veuen que en la seva vida quotidiana el turisme els genera més perjudicis que beneficis: de mobilitat, d'accés a l'habitatge, d'inseguretat, de brutícia, d'encariment de la vida, de soroll i incivisme. El mateix sector turístic comença a entendre que ha de frenar la sobreexplotació de la gallina dels ous d'or o se'ls girarà en contra.
Aquest divendres hem vist com l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, anunciava un fre als creuers, fins i tot la possible clausura d'una de les terminals. Està en converses amb el Port per explorar maneres de posar límits a aquest tipus de turisme tan intensiu. Al mateix temps, la celebració dijous al Parc Güell de la desfilada de moda de Louis Vuitton ha generat contestació entre els veïns, en un barri molt tensat des de fa temps per l'excés de visitants. A Mallorca el debat sobre la massificació turística està molt més avançat, tot i que realment no s'han fet passes per buscar solucions. L'arribada d'un govern del PP (amb el suport extern de Vox) no augura que s'abordi el problema des d'una raonable voluntat de control i qualitat. En altres latituds, per exemple a les ciutats d'Amsterdam o Venècia, on també estaven morint d'èxit, sí que han començat a prendre mesures de fre contundents.
Salta a la vista que Barcelona ha arribat a un punt crític. La bona fama de la ciutat, guanyada amb orgull a partir de l'any olímpic, fa difícil aturar per decret l'arribada de visitants. Vivim en una economia global de mercat i no es poden posar portes al camp. Per tant, el que cal és posar límits intel·ligents al turisme, regulacions plausibles, quotes negociades i taxes suficients que reverteixin en millores ciutadanes, no en més promoció turística. Es tracta de pensar sobretot en els barcelonins, de posar el focus en la seva qualitat de vida, en mesures que evitin la seva expulsió o minorització. També en la diversificació econòmica: el monocultiu turístic crea poc valor afegit. Toca, doncs, pensar la Barcelona de la ciència i la tecnologia, del coneixement i la cultura. Part dels diners que generi el turisme han d'anar cap aquí. I esdeveniments com la Copa Amèrica han de tenir una bona integració ciutadana, han d'aportar molt més que visitants: tecnologia, innovació en sostenibilitat, cultura, valors cívics... En el cas de la competició de vela, aquest és l'objectiu. Caldrà estar atents al seu desenvolupament.
Barcelona no pot girar l'esquena al turisme, però l'ha de redimensionar per no carregar-se el pols i la vitalitat de la ciutat. Cal combatre el perill de tenir una ciutat de cartó pedra.
