Gaza: quatre mesos d'infern
Han passat quatre mesos des del brutal atemptat de la milícia de Hamàs contra indefensos assentaments israelians situats a tocar de la franja de Gaza. Aquell atac injustificable va desfermar la ira israeliana, un infern. La venjança ha estat implacable i tràgica: els morts es compten per milers, la majoria civils, sobretot infants i dones. La comunitat internacional, amb l'ONU al capdavant, no ha cessat d'expressar la seva impotent indignació, amb la qual no ha aconseguit aturar l'acció de l'exèrcit israelià i del seu govern, encapçalat per un Netanyahu que ha seguit comptant amb suports occidentals clau, en especial del seu aliat tradicional, els Estats Units, però també, des d'una Europa dividida, de països com Alemanya.
Les reiterades crides a la pau o a garantir una mínima atenció humanitària no han tingut efecte més enllà d'una efímera treva d'uns dies, ja llunyana, i d'un abastiment a la població palestina, per la frontera amb Egipte, del tot insuficient. I sense perspectiva de canvis. Mentre Hamàs manté els seus ostatges –n'ha alliberat pocs–, el govern de Tel-Aviv, sota el terror de les bombes, no cessa en la seva indissimulada voluntat d'empènyer tota la població palestina de Gaza cap al sud, en un setge sense concessions que ha abocat dos milions de persones al límit de la supervivència: amb manca extrema d'aigua, aliments i medicines.
Amb Sud-àfrica com a impulsora, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia ha portat Israel a judici per genocidi. L'estat que representa el poble víctima de l'Holocaust és ara acusat de fer el mateix amb el poble palestí: les imatges de Gaza que han fet la volta al món són testimoni de la barbàrie. Malgrat el seu èxit militar, i malgrat mantenir suports polítics rellevants, Israel està més sol que mai. Per a molts, ha perdut la legitimitat que li quedava, i l'opinió pública internacional se li ha girat en contra.
Més enllà d'això, si l'objectiu era assegurar-se un futur més segur, l'avenir és més que dubtós: avui Israel és un país molt més amenaçat que fa quatre mesos en el context d'un Pròxim Orient on en qualsevol moment pot saltar una guspira. De moment s'ha evitat l'escalada militar regional, però ningú garanteix que tard o d'hora la violència es desfermi. I encara hi ha una altra perspectiva complicada: en el flanc interior, la unitat nacional que ara s'aguanta per l'impacte de l'atac de Hamàs no està evitant que vagi aflorant la fractura social i política interna d'una societat més plural del que projecta l'executiu de Netanyahu. Les veus crítiques, incloses les de familiars d'ostatges, condicionen i condicionaran el futur del país, un futur que també està en joc en termes econòmics, ja que el conflicte està tenint un fort impacte en molts sectors, molt més enllà de l'evident afectació en el turisme.
Si la realitat de Gaza és de destrucció i desolació, i de resistència desesperada de Hamàs –i la del conjunt de Palestina igualment caòtica–, Israel, tot i la seva potència militar, s'ha ficat en un compromès carreró geopolític sense sortida a causa del pendent de radicalitat liderat per Netanyahu.
