Habitatge públic: en falta molt, i amb urgència
La crisi habitacional és un fenomen europeu que té en Barcelona i Catalunya una de les àrees més tensionades. No és d'estranyar, doncs, que l'alcalde Collboni hagi viatjat un cop més a Brussel·les aquesta setmana per abordar la qüestió a través de l’aliança Mayors for Housing, que agrupa 17 ciutats, entre les quals París, Amsterdam, Lisboa, Milà i Roma. L'objectiu dels seus alcaldes és que la Comissió Europea creï un fons d’habitatge assequible que mobilitzi 300.000 milions d’euros públics i privats anuals.
Aquest dimecres, a Barcelona han coincidit dos esdeveniments sobre l'habitatge. D'una banda, el tercer sector social s'ha reivindicat com a part de la solució en la promoció, gestió i acompanyament de l'habitatge social. Entre el 2017 i el 2024, més d'una quinzena d'entitats han passat d'oferir 1.500 pisos a 4.098, i creuen que si rebessin reconeixement jurídic i polític i suport econòmic –els falta múscul financer– podrien fer un gran pas endavant. Tenen l'experiència i coneixen la demanda, la qual, per cert, segueix sent molt greu en els sectors socials més vulnerables (sobretot la immigració: a Barcelona, els llogaters immigrants dediquen de mitjana un 41,6% dels seus ingressos a l'habitatge, mentre que entre els autòctons és un 18,5%), però que cada cop afecta més la classe mitjana i, en especial, els joves.
En paral·lel, la ciutat també ha acollit el saló immobiliari The District, on la cap de la divisió de Desenvolupament Urbà del Banc Europeu d'Inversions (BEI), Elena Campelo, ha dit que "la demanda de nous habitatges a Europa arriba als 2,3 milions d'unitats anuals, però només se'n concedeixen 1,4 milions". Campelo ha donat a conèixer que el BEI compta amb un pressupost de 3.000 milions d'euros per donar suport a la construcció d'un milió d'habitatges assequibles a Europa en els pròxims cinc anys. A Catalunya, el govern de la Generalitat ha promès construir 50.000 habitatges públics fins al 2030, una operació per a la qual diversos ajuntaments ja estan oferint sòl públic.
Per fi sembla que les coses es mouen, tot i que lentament. L'accés a l'habitatge és avui un problema gravíssim, font de malestar, trencament de la cohesió social i demagògia de la ultradreta. Com a societat hem trigat una dècada a ser plenament conscients de la magnitud de la tragèdia. I ara, esclar, costarà molt posar-se al dia. Aquí el retard resulta sagnant: la inversió pública en habitatge a Espanya es va situar l'any passat en el 0,5% del PIB. A Catalunya, on hi ha 25.000 pisos buits, la majoria en mans de grans tenidors i bancs, l'habitatge públic o social representa el 2% del parc total, mentre que la mitjana europea està en el 15%. La pressió turística i especulativa està resultant letal, i les mesures reguladores per combatre-la tenen, de moment, efectes limitats.
És urgent fer un salt d'escala i posar la lupa en experiències com el Housing Firstd'Islàndia, l'exemple de Viena (amb un 60% de població vivint en lloguer social o regulat), les 300 housing associations dels Països Baixos –que gestionen 2,3 milions d'habitatges– o el cooperativisme suís en ciutats com Zúric i Basilea. El diagnòstic està fet i les solucions inventades. Calen recursos, regulacions i anar per feina.