El que importa és que es parli en català a les institucions

El català torna a ser assetjat per la dreta reaccionària, especialment al País Valencià i a les Balears, però s'ha obert una finestra d'oportunitat amb el compromís dels socialistes de permetre que es pugui parlar, juntament amb la resta de llengües oficials de l'Estat, al Congrés de Diputats i també d'impulsar que es pugui fer el mateix a les institucions europees. Caldrà veure com es concreten aquestes promeses, però és significatiu que el PSOE, que últimament no era especialment sensible a la qüestió lingüística, finalment en faci bandera i defensi el plurilingüisme i la diversitat com el que hauria de ser: un element fonamental de la democràcia espanyola.

Naturalment, la reacció del PP i Vox va ser immediata, especialment pel que respecta al País Valencià, on governen en coalició i on des del primer moment van posar la qüestió de la llengua en el punt de mira. D'aquí la petició immediata que al Congrés s'inclogués també el valencià entre les llengües permeses i d'aquí també que a principis de setmana la presidenta del Congrés, l'expresidenta balear Francina Armengol, i el líder del PSPV i expresident valencià, Ximo Puig, proposessin fer servir la denominació de català-valencià, seguint el que havia aprovat el 2005 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. És un tema delicat que ha generat molt de debat perquè, efectivament, pot pressuposar que s'accepta la divisió de la llengua. Tanmateix, aquesta va ser una solució salomònica per part de l'AVL per evitar, precisament, aquest acientífic secessionisme lingüístic dels populars. L'Acadèmia Valenciana, que ara també ha estat qüestionada pel PP, que no li reconeix l'autoritat filològica –qui la tindria, doncs?–, va definir en el seu dia el valencià com "la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català". I va considerar que se'n podia dir tant valencià, que era el més utilitzat per la ciutadania valenciana, com valencià-català, doble denominació que deixa clar que es tracta de la mateixa llengua. Cosa que és evident i que defensen tots els acadèmics i filòlegs catalans, espanyols i internacionals.

Tanmateix, la insistència acientífica dels populars ha aconseguit triomfar amb el temps i són molts els organismes oficials i privats que, per aquesta pressió, han incorporat el valencià com un idioma separat del català. En aquest context, l'acord entre Puig i Armengol té un aspecte pragmàtic que recorda el que va esgrimir Pasqual Maragall quan el 2004 va acceptar que la traducció catalana de la Constitució Europea es distribuís només en la versió valenciana, també a Catalunya. El que importa, ara més que mai, és que el català tingui el reconeixement de les institucions estatals i europees. El tema del nom, en aquest context, és més secundari.