Infants pobres, avis no tant
A Catalunya, es considera pobre algú que disposa d'uns ingressos anuals inferiors a 12.564 euros o, en el cas d'una família de dos adults i dues criatures, inferiors a 26.385 euros. Les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) no deixen gaire marge de dubte: un 33% dels infants catalans, és a dir, uns 400.000 nens i nenes, viuen en famílies al llindar de la pobresa. Si, en canvi, mirem a l'altre extrem de la piràmide poblacional, entre els 1,4 milions de jubilats, pensionistes i retirats, el 13% (182.000 persones) estan en situació de pobresa. Per tant, hi ha el doble d'infants que de persones grans que no arriben als mínims, cosa que en cap cas vol dir que la gent gran visqui en l'abundància, ni de bon tros. El que denota aquesta diferència és que el sistema de pensions i de polítiques socials dedicades a la vellesa, malgrat les mancances (182.000 persones grans en pobresa segueix sent un problema greu), en part funciona. Tant és així que durant la crisi financera del 2008 endavant, moltes famílies joves van sobreviure gràcies a les prestacions dels avis.
Per revertir la indefensió dels més petits de la societat, fet que, d'altra banda, sens dubte contribueix a la baixa taxa de natalitat, fa temps que les entitats socials, amb la Taula del Tercer Sector al capdavant, reclamen que s'estableixi algun tipus de prestació econòmica vinculada directament a la infància. Es tractaria, així, de revertir l'anomenat cercle viciós de la pobresa hereditària. Una infància en la precarietat curtcircuita d'arrel l'ascensor social i perpetua les desigualtats.
A part dels infants, l'altre col·lectiu més afectat per la pobresa és el dels estrangers no comunitaris: el percentatge de pobres immigrants dobla el dels autòctons. I, en tercer lloc, hi ha el biaix de gènere: el 26% de les dones pateixen privacions materials per falta d'ingressos, tres punts més que els homes, de manera que un infant de família immigrant i de mare soltera seria el que més probabilitats de pobresa tindria.
Tot i que en termes generals s'ha millorat en alguns aspectes –gairebé un de cada quatre catalans (24,4%) està en risc de pobresa o exclusió social, tres dècimes per sota dels resultats de l'any passat–, en d'altres no hi ha progrés. Per exemple, un 36% dels catalans afirmen que van tan justos econòmicament que no poden fer front a cap despesa d'un imprevist de més de 800 euros (dos punts més que un any abans), i un 20% pateixen pobresa energètica; és a dir, no poden pagar la factura energètica per mantenir casa seva a una temperatura adequada (19%, l'any anterior). Per contra, el 28,8% declaren que no poden fer ni una setmana de vacances, enfront del 30,9% que ho manifestaven el 2022.
En tot cas, la lleugera millora global no ha permès atènyer el nivell prepandèmic del 2019 (23,6% de pobresa) i això malgrat l'enfortiment de les polítiques públiques socials a partir de la covid, com ara l'establiment de l'ingrés mínim vital (2021) o l'augment de l'indicador de renda de suficiència (un 7% el 2023) a partir del qual es donen els ajuts.
