La judicialització de la llengua, un cul-de-sac
Les entitats en defensa de la llengua catalana, amb Òmnium i Plataforma per la Llengua al capdavant, es preparen per a una sentència del Tribunal Constitucional (TC) que desmunti la resposta legal que es va construir en l'anterior legislatura, amb un ampli consens, per evitar la imposició del 25% de castellà a les escoles. El 2022, en època del govern Aragonès, es va aprovar un decret llei que evitava l'aplicació de percentatges lingüístics a l'ensenyament (amb la majoria independentista d'aleshores) i una llei, que en aquest cas també va comptar amb el vot favorable del PSC i els Comuns, que situava el català com a llengua vehicular i deia que l'ús de llengües oficials s'havia d'adaptar a la realitat sociolingüística de cada centre educatiu. La llei sembla que passarà el filtre del Constitucional, però no el decret llei, que era més explícit en el rebuig a la quota del 25% i que podria donar peu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per mantenir la seva ofensiva.
El problema de fons és precisament aquest, el d'una justícia que fa temps que s'ha convertit en actor polític, entrant fins a la cuina de decisions governamentals de caràcter tècnic. Una cosa és defensar genèricament que tots els nois i noies sàpiguen el català i el castellà –fet, d'altra banda, que respon a l'esperit de l'Estatut i la Constitució– i una de ben diferent és entrar a concretar, lluny de criteris pedagògics científics, com s'ha de fer això a les aules.
El sistema d'immersió lingüística, tal com ha quedat demostrat durant dues generacions d'alumnes, ha garantit l'aprenentatge tant del català com del castellà; i si en alguna cosa ha quedat coix, ha estat precisament en el català, que està patint un retrocés sostingut en el seu ús social, en especial entre els joves. De fet, el sistema d'immersió lingüística es va concebre al principi de la democràcia i l'autogovern per corregir l'anomalia històrica de la prohibició i marginació del català. D'una banda, s'ha aplicat amb molta flexibilitat. I, de l'altra, el fet que de nou el català estigui en desavantatge hauria de fer reflexionar tothom. També la justícia. La justícia no pot actuar al marge de la realitat de la societat a la qual ha de servir. I, en aquest cas, la imposició del 25% de castellà, a part de la seva inviabilitat tècnica, i del perill de divisió social que pot introduir al món educatiu, suposaria un nou obstacle per a la normalització del català, que és la llengua que necessita més impuls i protecció.
En tot cas, davant l'escenari d'una sentència del TC que tombi el decret llei, si en efecte el TSJC ho aprofita per tornar a presentar batalla i interferir en la vida escolar, tant el Govern com la societat civil catalana hauran de deixar clar el seu compromís a favor del dret de tots els nens i nenes a un coneixement ple de la llengua catalana, un tresor cultural al qual no podem renunciar, i que defensar-lo, com ha quedat clar des de fa dècades, no suposa anar en contra del castellà. La judicialització de la llengua fa temps que s'ha convertit en un cul-de-sac que, lluny d'aportar solucions, no ha fet sinó complicar les coses.