L'independentisme escocès i el repte d'un nou referèndum
BarcelonaLa sentència del Tribunal Suprem que nega a Escòcia el dret a celebrar un referèndum d’independència sense el consentiment de Westminster, és a dir, del Parlament britànic, suposa un enorme desafiament per a l’SNP de Nicola Sturgeon, que ara veu com la seva promesa de fer una nova consulta pot quedar en no res. La sentència, a més, rebutja explícitament que els escocesos tinguin dret a una autodeterminació unilateral perquè no són un "poble oprimit".
El referèndum del 2014, en què l’unionisme es va imposar amb comoditat, va ser pactat entre el llavors líder escocès, Alex Salmond, i el primer ministre britànic, David Cameron, en una mostra pràctica del que era el reconeixement del dret dels escocesos a decidir el seu futur dins del Regne Unit. Però cal no oblidar que Cameron va accedir al referèndum perquè estava convençut que l’opció independentista perdria i que aquesta carpeta quedaria tancada per molt de temps. Però entremig hi ha hagut el Brexit, que objectivament ha canviat la situació, ja que els escocesos s’han vist obligats a abandonar la UE en contra de la seva opinió (allà el remain es va imposar amb claredat, al contrari que a Anglaterra). L’argument de Sturgeon que aquest canvi obligava a tornar a consultar la ciutadania és inqüestionable, però, esclar, la justícia britànica considera que sempre s’ha de fer amb la llum verda i un pacte previ amb Londres.
L’independentisme escocès ha arribat molt més lluny que el català perquè es va poder expressar en un referèndum pactat i reconegut internacionalment el 2014, però ara es troba en una situació de bloqueig semblant. Fins ara Sturgeon sempre ha rebutjat qualsevol unilateralitat o actuació fora de la llei, i és previsible que veient el precedent espanyol es mantingui en aquesta línia. Ara bé, el camí no serà fàcil.
Les opcions que té al davant són diverses. La primera és insistir en la via legal, per exemple aprovant una llei de referèndums, a veure si la justícia la tomba. L’altra és la via política, consistent en vincular qualsevol suport a laboristes o tories a Westminster a la celebració d’un referèndum. Caldrà estar atents per veure quins són els pròxims passos de Sturgeon.
En tot cas, el cas escocès resulta especialment interessant des d’un punt de vista europeu. La Unió veu com hi ha una nació, Escòcia, que vol pertànyer al club però que no pot fer-ho perquè els anglesos, responsables del Brexit, no els deixen celebrar un referèndum que podria obrir les portes de l’ingrés. En aquest sentit, l’independentisme català hauria d’exercir de portaveu dels escocesos a Estrasburg i plantejar aquest dilema. Perquè resulta impensable que el Regne Unit no acabi acceptant, a mitjà o llarg termini, un altre referèndum si una majoria d’escocesos així ho demana a cada elecció. Salmond va explicar aquest estiu a Prada que a ell li va costar 30 anys pactar el primer referèndum. La persistència, doncs, és l’arma més poderosa per tenir èxit.
