Més armes en un món més inestable
BarcelonaNo ens enganyem. El procés de rearmament europeu i de reforç de l'OTAN que ha provocat la invasió russa d'Ucraïna no és una bona notícia, i seria millor un món on no tingués cap sentit invertir milers de milions en indústria militar en lloc de destinar-los a altres objectius més necessaris per al futur del planeta, com per exemple la lluita contra el canvi climàtic. Però malauradament el món és com és i no com voldríem que fos. No és, en tot cas, un lloc on tothom compleix unes mínimes normes i la solidaritat i el bon veïnatge són el més habitual. Al contrari. Des de la caiguda del Mur de Berlín el món ha esdevingut un escenari multipolar inestable per definició, amb potències emergents que pugnen per l'hegemonia i on les capacitats de dissuasió militar continuen tenint un pes molt important.
Que un país com Rússia, que té un PIB global similar al d'Espanya però unes forces armades molt poderoses, hagi capgirat l'ordre mundial amb la decisió d'envair un país veí demostra fins a quin punt la seguretat europea no està garantida. I és en aquest context geopolític hostil on hem de situar la necessitat que tenen les democràcies occidentals de reforçar les seves capacitats militars i de llançar el missatge que, si arribés el cas, estan disposades a defensar-se. Aquest és el missatge central que sortirà de la cimera de l'OTAN que comença la setmana que ve a Madrid: Europa, els Estats Units i els seus aliats al Pacífic (el Japó, Corea, Austràlia i Nova Zelanda) estan units i compromesos a defensar-se mútuament de qualsevol amenaça externa. I l'OTAN, que semblava haver-se quedat obsoleta per manca d'enemics, és avui el seu principal paraigua de seguretat.
Ara bé, aquest increment necessari de la despesa en defensa també té uns perills que no es poden ignorar. El principal és que la història ensenya que, excepte en l'equilibri aconseguit durant la Guerra Freda, qualsevol acumulació d'arsenals dispara el risc de conflagració. Europa ha de calibrar molt bé l'equilibri entre assolir un grau elevat d'autonomia estratègica (no només militar, sinó també en l'àmbit de les primeres matèries, per exemple) i no ser percebuda com una amenaça pels veïns. Tal com expliquem en el dossier d'avui, la indústria armamentista té uns interessos molt concrets que no tenen per què coincidir amb els de la majoria de la ciutadania, i per tant cal assegurar el màxim de control polític, és a dir, públic.
En última instància, la Unió Europea necessita també poder-se emancipar d'uns Estats Units que tenen la vista posada bàsicament en la Xina com a gran contrincant de futur, i que tenen ganes de deixar que els europeus s'encarreguin ells sols dels seus afers. Això, bàsicament, vol dir que ha de ser Europa la que pari els peus a Vladímir Putin i fixi clarament quines línies no es poden travessar. Després del terrible segle XX, molts europeus van pensar que el XXI seria el de la pau i la prosperitat, i que el fantasma de la guerra s'havia superat per sempre. No ha estat així. I la presa de consciència col·lectiva, en forma, per exemple, de superinflació, està sent especialment amarga.
